Generar confiança, evitar el dubte

Coll, Joaquim(tècnic de la Diputació de Barcelona i vicepresident de SCC).
Perseguir banderes.
Al capdavant de l’entitat del món amb més presència mediàtica i menys socis (en companyia del seu portaveu protofranquista), aquest referent ideològic de l’actual PSC que agonitza, esdevé setmana a setmana una mena de croat contra la presència pública de l’estelada, que blasma, pel boc gros, com a bandera de coacció i xantatge. Darrerament, fins i tot la justícia espanyola (la seva) li ha etzibat una bufetada en rebutjar la demanda presentada contra l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per haver emplaçat un pal en un lloc preferent de la vila. Diu que l’estelada és la bandera d’un moviment polític. Viu en la ficció que l’estanquera, la bandera dels Borbons adoptada per Franco i confirmada per la Transició més desvergonyida representa a tothom. Sí, l’estelada és una bandera de part que només s’emplaça en públic en municipis de majoria independentista: l’espanyola, en canvi, s’imposa arreu amb l’amenaça d’inhabilitació.
 
Fernández, David(portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Unitat i ruptura.
La darrera onada d’enquestes dóna a entendre que els electors sobiranistes estan determinats a confiar a la CUP un paper més protagonista en el procés: tot fa preveure que el 27-S no hi haurà majoria independentista al Parlament sense ells. Si, fins ara, la sentència clàssica al món sobiranista deia que sense CiU no hi hauria independència, caldrà afegir, per mèrits propis i per caïnisme aliè, que sense la CUP, tampoc. Aquesta setmana, David Fernández, qüestionat sobre l’aparent impossibilitat que els seus donin suport a un Govern de CiU-ERC, responia amb un enigmàtic i esperançador “el que no farem serà fer el joc a l’Estat espanyol”. La gestió del 27-S requerirà, sense dubte, grans dosis de generositat: convindria que comencéssim a entrenar-nos quan abans.
 
Forcadell, Carme(presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Programa d’acció.
L’ANC ha llançat aquesta setmana una nova ofensiva per anar posant en marxa la maquinària de campanya. La que ens ha de portar a configurar, per al moment decisiu de la desconnexió amb Espanya, una majoria independentista el més nítida possible: de primer, als ajuntaments i diputacions el proper 24-M; posteriorment, al Parlament de Catalunya, a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Just un mes abans de les municipals, el 24 d’abril, caldrà omplir amb optimisme renovat el Palau Sant Jordi, sobretot, per donar-nos un cop de moral, però també, per demostrar a l’1,9 milions de compatriotes que van votar el 9-N que comptar amb unes institucions locals compromeses amb el procés és fonamental, especialment, pel que pugui sorgir en un futur proper de l’ànima repressiva de l’Estat espanyol. El proper dia 24 de maig, doncs, comencem per portar la independència als nostres ajuntaments!
 
García Albiol, Xavier(alcalde de Badalona).
Nets de xenòfobs.
En la seva presentació de precampanya, acompanyat d’una Alicia Sánchez Camacho a la qual, potser, queden només unes setmanes de lideratge al PP català, amb la seva gomina, la pronúncia gangosa i, sobretot, el bascular fastigós i amenaçador de la seva mà, reiterat una vegada i una altra, tot recreant-se, per més i més vergonya aliena, feia temps que no sentia tant de fàstic davant d’un responsable polític. Amb permís de Jorge Fernández Díaz. El proper 24-M, acudint massivament a les urnes, els independentistes en concret i la gent de bé en general, tenim també l’oportunitat d’escombrar de racistes els nostres consistoris. Que la Plataforma per Catalunya reculi arreu i Badalona tingui un alcalde decent, seria una excel·lent notícia, si és que volem acréixer els estàndards democràtics del nostre país.
 
Graupera, Jordi(filòsof, professor i periodista).
Programa d’acció.
Sense pensar-hi gaire, diu ell modestament, ens ha ofert aquesta setmana un possible full de ruta, raonat i realista, per a la culminació del procés. Dos elements em semblen especialment destacats. El primer, la conveniència d’obrir com abans el debat sectorial i territorial sobre els beneficis i/o inconvenients de la independència, sota l’impuls del mateix Govern català. El segon, un punt intermedi en el desacord essencial entre els tres models de CiU, ERC i la CUP: després de la victòria sobiranista del 27-S, és possible una declaració d’independència d’inici, però, en cas de no obtenir reconeixement internacional, oberta a un referèndum de ratificació per continuar igualment endavant. Un element desencertat: tornar a obrir el meló (jo, francament, no puc més) del debat sobre la llista unitària. De veritat, ja hem fet massa el ridícul tots plegats per tornar-hi!
 
Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Antigor irredempta.
Després de recolzar l’actual monarca, el líder de Podemos s’ha llançat aquesta setmana, en el curs del campanya electoral de les autonòmiques andaluses, a cridar visques a l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la policia. Sobre els del bucle hi ha dues línies d’investigació: la que defensa que, enquesta en mà, estan disposats a fer el que calgui per arribar al poder i aplicar després un rígid programa bolivarià, i la dels qui pensen que aquesta deriva, cada dia més desideologitzada, de la seva (d’altra banda, sana) campanya per desallotjar el PPSOE no augura gaire solidesa futura en l’aplicació pràctica dels seus (no) principis. De fet, d’entrada, no respectar la lluita republicana i anti-repressiva de generacions d’espanyols no sembla una manera gaire fiable d’abordar els reptes de futur.
 
 
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis