Amb un Parlament molt fragmentat, ara caldrà veure quina de les forces és capaç d’aconseguir bastir una majoria que li permeti formar govern. Tot just quan s’acaben de conèixer els resultats, la Ràdio Televisió pública de Bèlgica aposta sense embuts perquè el Partit Socialista -que ha quedat en segona posició- es valgui dels seus lligams ideològics amb l’S.PA per erigir-se com a representant de la ‘família socialista’ per ‘reivindicar legítimament’ el càrrec de de Primer Ministre.
La campanya centrada en l’encaix de flamencs i valons
La campanya ha estat marcada des dels seus inicis pels sondejos favorables a l’N-VA, després que el demòcrata-cristià flamenc CD&V d’Yves Leterme fos incapaç de mantenir unit el govern de coalició que liderava. Davant d’aquesta possible majoria independentista, la comunitat francòfona ja ha debatut sense embuts quin és el seu pla B per a l’endemà de la independència de Flandes.
L’N-VA, amb l’ànim de captar tot l’electorat flamenc possible, ha arribat a posar sobre la taula l’opció de reformular l’Estat federal per convertir-lo en un Estat confederal, on hi conviurien un Estat flamenc i un Estat való amb competències gairebé plenes. Aquesta proposta ha generat tot de crítiques dels independentistes flamencs més intransigents, però paral·lelament també ha fet que molts dels antics votants del CD&V perdin la por a una opció electoral que la premsa no té cap inconvenient en criminalitzar.
Amb aquest nou posicionament de l’N-VA, De Wever pretén rebaixar l’histerisme de la comunitat francòfona i dels unionistes flamencs, que no han parat d’apel·lar al catastrofisme que creuen suposaria la independència de Flandes. Amb la proposta d’Estat confederal, De Weber s’assegura que Brussel·les continuï essent la capital de Flandes i que, progressivament, capital i territori vagin esdevenint un Estat que, d’aquí a X anys, possiblement ja es podrà considerar independent de facto.
L’altra via, la de proclamar unilateralment la independència, podria l’excusa que podrien brandar tant els valons com la comunitat europea i internacional per tal d’extirpar Brussel·les de Flandes i impedir la independència de tot el conjunt de Flandes, apunten força analistes de l’N-VA.
El futur de Valònia
La comunitat valona ha captat quines són les intencions de l’N-VA i durant la campanya ha debatut quin serà el seu futur l’endemà de la ruptura de Bèlgica.
El partit que totes les enquestes donen per guanyador entre la comunitat francòfona, el PS, té ben clar que la dissolució de Bèlgica pot acabar arribant, tard o d’hora. El seu president, Elio Di Rupo, digué públicament el dimecres que ‘si Flandes s’independitza, seríem capaços de sortir-nos-en’.
Di Rupo va comparar l’estat en què es pot trobar Bèlgica d’aquí a pocs dies amb un matrimoni en què un dels dos cònjugues vol trencar la relació: ‘Si un dia arribem a aquest estadi, feu confiança a les forces polítiques francòfones: seran capaces de respondre a aquella situació.’
Presidència de la UE
Però el trencament d’aquest matrimoni no és imminent. Com a mínim, no tindrà lloc fins l’any vinent, quan Bèlgica deixi d’ostentar la presidència de torn de la Unió Europea, que assumirà l’1 de juliol.
Aquell dia, pot ben ser que Bèlgica encara no disposi d’un president oficial, perquè les negociacions entre els partits flamencs i valons per a formar el govern federal acostumen a durar mesos. Però si l’acord es tanca abans del 30 de juny i és liderat per Bart de Wever, serà aquest qui rebrà la batuta que li llegarà el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, actual president de torn de la UE.
Per a evitar aquesta imatge, tot un seguit d’analistes tant flamencs com valons han clamat durant aquests dies perquè els partits flamencs i valons que encara creuen en Bèlgica deixin de banda l’N-VA a l’hora de formar govern. En aquest cas, és molt possible que la presidència federal acabi recaient en el socialista francòfon Di Rupo, que molt possiblement serà el primer partit de Valònia i el segon partit de l’Estat.
També hi ha veus dins l’N-VA que recomanen que el partit es mantingui al marge del govern federal que vol combatre i que tregui rendiment dels seus escons a l’hora de condicionar des de fora la reforma confederal de l’Estat.
