Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

Espanya, una estació cap al no res

El caos viscut dimarts a la xarxa de tren i metro de Barcelona acredita una vegada més el nul interès de l’Estat per oferir-nos uns serveis públics dignes, la seva dimissió a Catalunya. La misèria permanent a la Rodalia de la Catalunya dependent. La deixadesa i l’abandonament d’una vella estació exemplifiquen de forma immillorable el que representa Espanya per nosaltres. Una sortida permanentment congelada en direcció al no res. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 14/02/2016

MINORIA.Mentre la corrupció destrossa la imatge pública del Partit Popular, tot i els esforços del mateix independentisme per rebaixar-lo, el resultat del 27-S, la major victòria democràtica dels partidaris de la plena sobirania de Catalunya en els darrers dos segles, imposa dia a dia la seva llei. La realitat d’un Parlament i un Govern que apliquen el mandat rebut, tal i com el president Puigdemont ha deixat ben clar als cònsols estrangers acreditats a Barcelona. Les tornes han canviat. Els numerets propis de les minories que necessiten cridar l’atenció han passat als nostres adversaris. Ara és Xavier García Albiol qui abandona l’acte inaugural de la Línia 9 del metro quan no li agrada el que s’hi diu o el grup parlamentari del PP qui exhibeix banderetes quan perd una votació. A nosaltres, la majoria, ens correspon tractar-los millor.
 
OFEGATS. Les primeres compareixences en comissió al Parlament de Catalunya han posat damunt la taula la precària situació en la qual continua la caixa de la Generalitat. El diputat dependentista Enric Millo acusava el vicepresident econòmic Oriol Junqueras d’actuar com si fos el vicepresident de la República. Què més voldríem. El grau d’ofec al qual ens sotmetrà el Govern espanyol passarà aviat a una nova fase, embogit amb el desplegament de les lleis de desconnexió. Per això, tot i coincidir amb la conveniència d’estudiar molt bé el deute acumulat per les institucions públiques als darrers anys, costa d’entendre la posició de la CUP partidària de deixar de pagarel deute. Per desgràcia, a l’espera de cobrar els impostos que meriten els nostres ciutadans, només tenim un creditor: i si no el paguem, simplement, ens deixarà caure.
 
ONADA. Diumenge, a Amposta, emoció per la unió indestriable de les causes del territori i del país. “Lo riu és vida, no al transvasament”. Un mar d’estelades i fins i tot, en alguns moments, crits tímids d’independència. La gent de l’Assemblea, omnipresent. La pancarta del PSC semblava feta d’autèntiques ànimes en pena: ja no es recorda la darrera vegada que el socialisme català ha convocat una manifestació en defensa de res. En un acte de coherència extrema, l’alcalde tarragoní José Félix Ballesteros s’ha aixecat de la taula de govern compartida amb el PP per acudir a protestar contra el Pla de Conca del PP. Altres càrrecs socialistes locals han manifestat rebuig a la presència d’estelades: perquè els farà vergonya a ells portar l’estanquera borbònica que han triat? Algunes ensenyes republicanes i fins i tot alguna de soviètica, anècdotes d’una jornada rodona de lluita per la terra.
 
PRESTIDIGITADORS. Els opinadors del dependentisme ens ofereixen, cada dia més, estampes de desinformació ben burdes. Alejandro Tercero, per exemple, jugant a la ràdio nacional amb les dades d’un informe de la Cambra de Barcelona que col·loca les xifres d’inversió per habitant en infraestructures a Catalunya per sobre de la mitjana espanyola entre 2004 i 2014: es tracta d’intentar amagar “petits” detalls, com ara, que la major part d’aquesta despesa correspon a l’execució de l’AVE dissenyat bàsicament per enfortir Madrid com a gran pol central de l’economia peninsular, bàsicament a costa nostra. En paral·lel, què poca inversió d’aquesta mena es pot comptabilitzar a Madrid (la descomunal beneficiària) per una simple qüestió de la seva peculiar relació entre mini-territori i població. Detalls sense importància per amagar l’acció d’un Estat abocat a construir la capitalitat econòmica de Madrid al preu que sigui.
 
RÀBIA. Uns quants dels QWERTY embogeixen de ràbia davant la mani d’Amposta en defensa de l’Ebre. Es tracta de negar com sigui que només la independència garanteix una intervenció decisiva de les institucions catalanes en la determinació del cabal ecològic del riu. La solidaritat demostrada i el pes aclaparador de l’independentisme a la marxa els treu de polleguera. Per primera vegada, a més, amb un Govern del país del mateix costat: aquell al que ells donen sistemàticament pel sac al Parlament mentre esperen que els grups independentistes donin suport al seu candidat al “Congreso de los diputados”. Dilluns, el diputat Coscubiela denuncia la manca de mitjans a la sanitat pública amb una foto de la seva pròpia mare amb filtre en blanc i negre, per assolir un efecte més tètric, sense llitera a un passadís de l’Hospital del Mar que, per cert, co-gestiona un govern del seu partit.
 
TITELLES. El jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno, ara magistrat i abans policia franquista, envia cinc dies a la presó dos titellaires acusats de fer apologia del terrorisme a través d’una obra teatral. Per fer ficció, vaja. Després de tractar una xiulada per la via penal, Espanya continua degradant-se a marxes forçades. La regressió democràtica, al so que toca la dreta hereva del franquisme, a més, no rep cap mena de resposta. Espanya en dins, només Alberto Garzón ha tingut la dignitat d’acarar-s’hi clarament. Entretant, Carolina Bescansa, diputada de Podemos, reclamava càstig per als titellaires i l’alcaldessa de Madrid, superada, dedicava ben poc esforç a defensar la llibertat d’expressió dels artistes. Del cas, certament, no se sap què és més trist, si la histèria inquisitorial de la dreta o el seguidisme patètic de l’esquerra espanyola.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
 
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 

Relacionats