Divendres, 30 de juliol de 2021 - Edició 1100
La República

Entrevista a Feliu Formosa

Feliu Formosa és el poeta d’honor al VIIIè Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès, que tindrà lloc a la ciutat del 15 al 19 d’octubre del 2008. Aprofitem […]

Redacció
Redacció 18/10/2008

Feliu Formosa és el poeta d’honor al VIIIè Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès, que tindrà lloc a la ciutat del 15 al 19 d’octubre del 2008. Aprofitem l’ocasió per conversar amb ell sobre el festival, la poesia i la traducció.

[Són les 11 del matí dins l’estudi d’en Feliu Formosa. És un pis lluminós i amb estanteries plenes de llibres. Estan asseguts, ell en un sofà blau de dues places, ella en una cadira que la fa estar per sobre d’ell. Ella engega la gravadora. ]

Feliu: Encara no he rebut el programa, si que l’he rebut però no l’he mirat. Aquí hi tinc apuntades les dates que hi haig de ser. Però bueno, també hi seré els altres dies, eh? A les lectures que fan a les llibreries a alguna o altra hi aniré. Aquestes [mostra un full amb dates] són les lectures que haig de fer jo: la inauguració, una lectura de poemes de l’Agustí Bartra, un espectacle que fan uns actors amb l’Oriol Broggi com a director, i després un recital que fan gent del poble de Sant Cugat.

Laia: Això ho fan al Casal de Joves de Torreblanca, pot ser?

F: No, a un barri que està més amunt del monestir, segons em van dir. Però vaja, com que jo hi seré el dia abans, ja m’ho diran. Jo només haig d’estar allà presidint o escoltant-los a veure què diuen, no?

L: Ser el poeta d’honor d’un festival com aquest què representa?

F: Està bé, cada any n’hi ha un. L’any passat em penso que va ser la Montserrat Abelló que va fer 90 anys. Jo he tingut alguns premis, i això és com un premi més, vull dir que està molt bé, està molt bé. És una satisfacció. Jo he tingut molta relació amb Sant Cugat, perquè fa molts anys, teníem una casa a Mira-Sol, que està al costat i llavors hi anava molt quan encara era petit, quan encara tot eren camps entre Mira-sol i Sant Cugat. Ara tot està construït, és un carrer.

L: A quins actes seràs?

F: Si, jo haig d’anar a la inauguració, que suposo que hi haurà uns parlaments i la meva filla, L’Ester, cantarà dues cançons, em sembla. I hi haurà alguna altra cosa, ja ho veuré. I llavors, el dia 18 a l’una del migdia hi ha el recital que he preparat de l’Agustí Bartre perquè és el centenari i ho fem amb una col·lega meva que és la Cinta Massip i un músic que és el Joan Alabedra. M’han dit que ho fes jo sol, però m’ha semblat millor fer una cosa així més amena. Una mica de música i tot això, no? El Bartra és un poeta bastant difícil, no sé si el coneixes, però és un poeta difícil amb moltes imatges i per escoltar, clar, suposo que hi pot haver algun problema, però ja funcionarà.

L: La música i la poesia van bé?

F: La música té una relació, no? La música acompanya i posa la gent en situació, i crea ambient i també és un relax entre poema i poema. En un poema també hi ha un fons musical que l’ajuda i vehicula les paraules, permet que arribin més. Després el dia 18, dissabte a les nit, és quan hi ha el recital a l’Auditori. Això ho fan uns actors i un grup musical que són molt amics meus que es diuen Cabo San Roque, és un grup de música molt renovador i van fer la música d’una obra de teatre que jo havia traduït al Teatre Nacional de Catalunya, que és El Cercle de Guix Caucassià del Brecht. Llavors ens vam fer molt amics i ells volien que fos una sorpresa l’actuació seva de l’homenatge del dissabte, però no ha estat una sorpresa perquè com que he rebut la programació del Teatre-Auditori, doncs aquí ja hi és.

L: El títol d’aquest espectacle, Teatre i Poesia recull dos dels grans aspectes de la teva trajectòria…

F: Si, perquè jo he fet teatre. I llavors també fan una exposició.

L: Sí, a la Biblioteca del Mil·lenari.

F: Ah, així ja està muntada?

L: Sí.

F: Llavors ja hi aniré. Em van venir a buscar objectes i coses personals per posar-les per allà, que deuen estar per allà, no? Ara jo entre el 15 i el 19 doncs ja aniré cada dia a Sant Cugat.

L: I per què escrius?

F: Ah, no, això és molt difícil de contestar. Jo des que estudiava el batxillerat -llavors era un batxillerat de 7 anys diferent d’ara-, vaig començar a llegir, em vaig començar a afeccionar a la lectura, no? I llavors vaig pensar que m’agradaria ser una persona que escrigués, igual que els autors que llegia. Llegia molta novel·la, molta novel·la sobretot novel·la clàssica del s XIX: Dostoievsky, Balzac, el Tolstoi, eh… la novel·la aquesta que hi passen coses, i després llegia molta poesia també. Sobretot molta poesia castellana, perquè l’educació era molt amb castellà, no? Llegia molt García Lorca i el Rafael Alberti, tota aquesta gent, el Machado… I encara els llegeixo! I després també els catalans: el Carles Riba, en Pere Quart, l’Espriu… I també llavors em vaig començar a dedicar a fer teatre, però… i vaig escriure una mica de coses sobre teatre. Jo Tinc un llibre que es diu Per una acció teatral, un llibre que és un llibre d’assaig sobre el teatre independent de l’època i tal. I després, quan va venir a viure a Terrassa el poeta Agustí Bartra, com que també ens vam fer amics, llavors vaig començar a escriure poesia però ja era molt… ja era gran jo, ja tenia més de 35 anys. Vaig començar a escriure poesia i ell em va estimular i llavors he anat publicant una dotzena de llibres de poesia , i… no sé, molts pròlegs, he fet alguna narració i bueno, sobretot el que he fet més és traduir. Traduir m’ha agradat molt perquè clar, és estar en contacte amb la literatura i amb el llenguatge.

L: Has traduït de molts idiomes.

F: No, tradueixo de l’alemany, jo. Jo tradueixo de l’alemany bàsicament.

L: Però he vist que has traduït textos del noruec fins i tot.

F: Bueno, però llavors m’ajuda algú, o ho faig a través de l’alemany, també. Del suec, he traduït. L’última cosa que he traduït era del suec. I en tinc aquí els diccionaris [assenyala un moble de prestatges que està entre els dos on hi ha diccionaris]. Però després s’ho mira una persona que sap suec, perquè jo amb aquestes llengües que no són el francès i l’italià, que també els he traduït, i que no són tan properes, com per exemple, el suec, el noruec i tal. L’alemany va molt bé perquè serveix de pont, no? Es una llengua més pròxima i llavors serveix com a illa per fer una traducció. De tota manera, sempre s’ho mira algú. Per una banda, les coses nòrdiques, el noruec i el suec, ho fem amb col·laboració amb la Carolina Moreno, que és una noia que en sap, i L’oncle Vània, d’en Txékhov, que he traduït del rus amb una noia, la Nina Abrova. S’ho miren i després comproven que sigui exacte. Però vaja, normalment són coses de teatre, que és un llenguatge molt col·loquial que no crea massa problemas diguem d’estil, perquè la gent parla de les coses que li passen, no?

L: I aquest estil més teatral, en la teva poesia també el trobem, oi?

F: Sí, algú ho ha dit, que hi ha poemes que són molt teatrals. Jo a la meva poesia procuro tenir el llenguatge molt clar a nivell diguem de número de paraules, no? Vull dir que no utilitzo massa paraules. És una llengua senzilla, però el contingut no és senzill, eh? Vull dir que de vegades pot ser una mica exigent, és una poesia amb molta base cultural, amb moltes lectures al darrera i tot això. No sé, ja veuràs l’espectacle que ha fet l’Oriol Broggi, que me’l va portar, agafa tots els llibres meus de poesia i fa una cosa que jo no havia fet mai. O sigui, jo sempre que llegeixo poesia en públic –que ho faig molt-, començo pel primer llibre, vaig explicant l’evolució i acabo amb l’últim llibre i dic, bueno, aquí s’acaba… I l’Oriol ha fet una altra cosa, que és barrejar-ho tot i crear una mena de fil conductor. Un argument diferent, no? [agafa un portafolis de cartolina blava on hi ha tots els poemes que es llegiran a l’espectacle i els va repassant]

L: A través de què?

F: Passa d’un poema de l’últim llibre a un poema del segon llibre, no? Que en tinc dotze jo de llibres, no? Després aquest és un poema de l’últim llibre també [li ensenya un dels fulls], aquest és un poema d’un llibre de l’any 92. En fi, va saltant.

L: I el fil conductor de l’espectacle quin és?

F: Suposo que un poema va ampliant l’àmbit diguem de penetració dintre de la realitat i del coneixement a través de diversos poemes, no? No és que tingui un fil argumental que t’expliqui cap història, no, eh? Un poema es recolza en l’altre i es crea un ritme. Un ritme més escènic, un ritme teatral, no? que està bé. Això [ensenya una altra carpeta], m’ho va portar ahir l’Oriol, que és l’espectacle que faran. Inclús hi posen algun text on jo opino sobre el que és la traducció i bueno, està bé.

L: Per què se t’ha considerat sempre un “outsider”?

F: Això ho has llegit en algun lloc, sí.

L: També ho vas explicar tu fa dos anys a la Universitat Autònoma…

F: Ah, ho vaig dir, sí. Sí, sí, sí. Bueno, perquè això està dintre de les diverses èpoques per les quals ha passat la poesia catalana, que hi havia la poesia diguem-ne de tipus social i polític durant l’època franquista, després hi va haver una reacció i va venir una poesia molt formalista, molt estètica i jo estic una mica doncs entremig, eh? I llavors és clar, jo partia d’una formació alemanya, d’una tradició una mica germànica i explicava coses… Jo penso que és difícil de parlar ara que jo sigui o no un outsider, perquè hi ha gent que escriu molts tipus de poesia diferents, no? I hi poden haver molts outsiders diferents, no? I vull dir, hi ha molta gent jove que escriu i que escriu coses diferents, no? I la meva poesia està basada en experiències personals i en lectures sobretot. Per exemple, quan escric un llibre és perquè he llegit alguns poetes que inclús els cito i que m’han estimulat pensant “Jo podria fer una cosa semblant, no?”. El clima de lectures amb què visc… [fa una ullada a les estanteries atapeïdes de llibres que recobreixen totes les parets de la sala] doncs em condicionen per escriure obres. Ara fa temps que no escric res, l’últim llibre és de l’any 2006, 2005-2006 em sembla [Centre de Brevetat, Barcelona: Meteora, 2006], ho he intentat però després ja sortirà més endavant suposo.

L: És una poesia més aviat pensada, amb molta reflexió?

F: Sí, amb molta reflexió. D’altra banda, tampoc m’ho miro molt, vull dir tampoc reviso molt. Va sortint de dintre, quan surt ja surt molt acabat i llavors ja està, escric. Si vols et dono l’últim llibre, que en tinc, si t’esperes un moment…

L: Sí.

F: El tinc aquí amb les meves coses. [se’n va cap a una altra habitació del que és el seu estudi]. No està gaire ben editat, però bueno. Això és un monòleg teatral que havia escrit fa anys [li allarga ‘No havies d’haver vingut‘ imprès en un paper rugós d’alt gramatge i molt bén editat] i l’he revisat. És d’una revista de Castellar del Vallès [] es diu Art i Lletres. Cada número em demanen alguna cosa i ara ja no tinc res, no sabré què donar-los.

L: Com s’ha de predisposar algú a llegir la teva poesia?

F: Jo penso que aquest és el llibre que pot trobar [assenyala ‘Centre de Brevetat’] i després, no sé, ara que hi ha això d’Internet, a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi ha molta cosa recollida de premsa i tot això.

L: Però és important haver-ho llegit abans d’enfrontar-se amb la teva poesia?

F: Jo diria que no, si algú s’interessa directament per llegir alguna cosa, pot comprar el llibre i llegir-lo i ja està. El que passa és que l’obra complerta meva abans d’aquest llibre, Darrera el vidre, doncs potser no es troba ja. L’accés a la poesia de vegades no és fàcil.

L: Per què això?

F: Perquè la gent llegeix poca poesia. Hi ha pocs lectors, són lectors fidels però són pocs, no? I després hi ha molta gent que n’escriu, no? I després hi ha això de les lectures públiques que tenen molt d’èxit. És molt curiós això també, no? En Pedrals o en Casasses. I bueno, ara jo en pocs dies n’he fet una a Agramunt i una al Mercat de les Roques, a prop de Castellar, que era la casa d’en Pere Quart, que havia estat la casa de la família Oliver i que ara ho té la Diputació. I amb en Pedrals jo hi he anat un parell de vegades, passa que ell fa molt més espectacle, i de memòria. I jo simplement llegeixo, no? Com fan la majoria de poetes. A través de les lectures és una bona manera d’entrar a la poesia. A mi això d’anar, per exemple a una lectura on som deu, com la de l’altre dia a Agramunt, no m’agrada gaire, perquè es barreja molt tot. El públic veu un poeta darrera l’altre i tot sona igual. En canvi, si sóc jo sol i puc, a part de llegir els poemes, explicar-me, i puc dir qui sóc i perquè ho faig, què havia llegit, o bé si havia tingut alguna experiència personal molt intensa que em va semblar que donava lloc a què pogués escriure alguna cosa. Primer ho explico i després llegeixo, i llavors la gent ja està situada.

L: Per què la poesia no arriba a tant públic?

F: Perquè no és fàcil. Perquè és clar, la gent pot llegir una novel·la policíaca o una novel·la d’aventures, un best-seller o el que sigui i la poesia s’ha de llegir d’una manera especial, no? Vull dir, tu no pots agafar un llibre de poesia i dir “bueno, ara em vaig a passar aquí una hora llegint”. No. Perquè pots llegir un poema o dos al matí, i reflexionar-hi, i després tornar-hi i un llibre et pot durar molt si és bo. Hi ha una manera de llegir poesia i no tothom en sap. Un poema és un motiu de reflexió sempre.

L: El llenguatge poètic en què s’ha de diferenciar dels altres?

F: És molt diferent perquè la poesia està una mica a cavall del pensament i de la música, i en canvi la narrativa t’explica una història, és diferent, no? I la poesia és metafòrica, és una interpretació de la realitat no amb paraules que l’expliquin directament. La poesia és metàfora, és música també i és pensament i tot això està concentrat en unes formes establertes per la història, que són els poemes. Pot ser un sonet o un poema en vers lliure, però són formes codificades igual que la música, no? I és molt diferent això de la prosa.

L: Sí, però professors meus han fet l’experiment de portar un text de premsa a una classe de literatura presentat en versos i els alumnes vam creure que era una poesia.

F: Sí, llavors es converteix en un poema.

L: I per què?

F: Llavors entra dins els codis de la poesia, el que passa és que el contingut és molt arran de terra.

L: Sí, però de vegades el lector li pot arribar a trobar significats ben allunyats del terra.

F: Sí, això demostra el que et deia jo. La poesia situada dins d’aquests codis formals és una cosa… [sona el seu telèfon mòbil]

F: Espera, deixa’m contestar.

L: Fes, fes.

F: Sí? Sí…Hola què tal?…Bé, bé, na fent, i tu?… Bueno…A molt bé, on vas?… Ah! A Caracas? Ah, molt bé! Carai, que bé, no?…Sí, molt bé, molt bé… I què diu?…Sí…Sí, però l’Oriol Broggi no ho veu gens clar això… Qui? el Sergi t’ho ha dit això que vol passar-los?…Sí…El què, la Pantacilea?… Sí, ella ho ha acceptat ja… Ah, sí, bueno…Si, sí… però llavors quin problema té?…Ah, ja…Si, sí, sí, sí…Sí…bueno, bueno…Sí, sí…Però llavors s’hauria de fer en castellà…Saps què passa, que és un text molt difícil, eh? Molt difícil, però molt, molt, jo mai havia traduït res tant difícil, perquè el que ell fa és un exercici de llenguatge…un exercici de llenguatge molt condensat i el francès ho aclareix, l’alemany és molt més aspre…sí…clar, i llavors jo procuro no ser tan aclaridor com el francès…sí, vull dir fer-ho més intens també, més… sí, però bueno, ja… Tu vols que continuï o no? Perquè ara ja tinc 7 o 8 pàgines ara fetes, o deu o dotze, no, em sembla que…sí…ah, bueno… No bueno, però això ja va amb l’SGAE i tot això…Bueno, llavors pot pagar una cosa a fons perdut, una quantitat determinada, sí…sí…no bueno, jo si m’hi haig de posar, si tu saps que la fem, sempre hi haurà temps de fer-ho…bueno, però això serà per juliol, no?…Doncs ja hi ha temps, ja hi ha temps…jo tinc un llibre per traduir ara, em posaria a traduir aquest altre llibre de moment, eh?… molt bé…sí, jo…i quan…molt bé, d’acord… sí…molt bé, d’acord…sí… molt bé, molt bé, va bé… bueno, d’acord, molt bé, molt bé, ja ens veurem, adéu, adéu, igualment. [penja] Bueno, coses de traducció.

L: Parlàvem…

F: Ah, sí, de què, què anava a dir jo… ah, sí! La prosa també té molts nivells, i també té un ritme, i també té una estructura poètica. Els alemanys no distingeixen, tenen una paraula, dichter, que vol dir poeta però li apliquen als novel·listes. La persona que crea, el poyesis del grec, que és la creació literària en general. El llenguatge ha de tenir un color i un ritme tant en la poesia com en la prosa.

L: Per a qui escrius?

F: No, jo escric per una banda doncs per expressar alguna cosa que m’ha passat o que crec que pot interessar algú i penso en un lector que s’hi pot identificar. Encara que només sigui un, no? Jo no escric com l’Isabel Allende, que té un compromís amb una editorial i ha d’explicar unes històries i llavors ha de posar-se a l’ordinador i escriure una novel·la, és molt diferent. Jo escric a partir d’experiències molt personals, molt intenses, molt pròpies que poden ser compartides per algú, i que pretén ajudar a algú a entendre més la realitat, la vida, els sentiments, tot això, no? Això seria doncs la poesia; el desig de comunicar, de compartir amb algun lector alguna experiència de la realitat. L: Quina consideres que és la salut actual de la poesia? F: En aquest moment, tant la poesia com el teatre i inclús la narrativa en català, hi ha molta gent que n’escriu. La poesia jo crec que té bastanta bona salut, el què passa és que les grans editorials, per exemple Proa o Grup 62 i tot això, publiquen molt poca poesia, les col·leccions que tenen cada vegada en publiquen menys, perquè van per d’altres camins. Però en canvi van sortint moltes editorials petites, a les Illes, a València, i al principat: a Vic, a Girona, a Tarragona, que editen poesia tranquil·lament i que tenen molt calculada la incidència que pot tenir, no? Mira, abans d’ahir, em vaig llegir un llibre magnífic d’una noia de 23 anys que és l’Àngels Gregori, és una noia valenciana. És un llibre magnífic, molt bo, molt bo, molt bo. […] Jo crec que el nivell està bé.

L: I a nivell internacional?

F: Jo ara ho segueixo poc. Ara segueixo més el teatre perquè estic al consell assessor del Nacional. Havia seguit molt la poesia alemanya fa uns anys. N’he fet antologies, però últimament no ho segueixo tant. El què passa és que la poesia alemanya, pel que sé és una poesia molt avantguardista, molt d’experimentació. Molt post-moderna, molt d’experimentar amb el llenguatge, que a mi de vegades no m’acaba d’agradar.

L: Aquí també hi és aquesta línia…

F: Sí, també hi és aquí. Es va mantenint aquesta doble línia: la poesia de l’experiència i la poesia més d’avantguarda, que cada poema és una mena d’artefacte verbal, que no cal que tingui un contingut determinat. És un joc amb el llenguatge, no? És la diferència que hi ha per exemple entre el Brossa i el Margarit -que per cert es van barallar un dia i tot. El Brossa és un poeta que per ell la poesia és… bé, ell té una obra enorme perquè és clar, ell escriu contínuament, llavors és un poeta feliç, que juga amb les paraules, li agradava la màgia, li agradava el transformisme, totes aquestes coses. És un poeta doncs de focs artificials amb el llenguatge, no?

L: I per què es van barallar?

F: El Margarit és un poeta que parteix sempre d’una cosa que li ha passat, i ho veus, vull dir, comença el poema i ho explica i després el poema el tanca molt bé, però de vegades inclús sorprèn que t’hagi explicat una cosa tan viscuda, tan real. Hi ha un llibre que ha venut molt que es diu Joana, la Joana era una filla que tenia deficient i es va morir, i ell l’estimava molt, jo a la Joana ja la coneixia també. I aquest llibre ja porta més de 10.000 exemplars venuts, i parla de com viu ell la pèrdua de la Joana. Llavors el Brossa un dia li va dir: “La teva poesia no m’agrada gens perquè és una poesia de confessionari” volent dir, i jo el què vull és una poesia doncs que no confessi res, que sigui feliç, de joc amb el llenguatge. I llavors el Margarit, al veure que el Brossa es ficava amb ell, li va contestar i el Margarit és molt brutal, és molt contundent –jo el conec molt perquè de vegades dinem junts- i li va dir: “Doncs la teva poesia és brossa”, o sigui escombraries. [riu] Bueno, i així va acabar la cosa. A la poesia castellana també hi són les dues línies, i de vegades amb molta tensió. Hi ha el grup del Valiente i el grup d’aquest que va morir ara… de l’Ángel González, que és l’asturià aquest, no? Hi ha una tensió entre les dues corrents. A la poesia castellana hi és molt això. El José Ángel Valiente i l’Arturo Ramoneda són dos poetes doncs que cenyeixen molt el llenguatge, que són molt hermètics, molt difícils d’entendre i volen que el poema suggereixi moltes coses, no? I en canvi el Montero no. El Montero és un poeta una mica com el Margarit, no? Que parteix d’experiències molt directes personals. La poesia de l’experiència.

L: Que suposo que és cap on tira més la teva, també…

F: La meva sí, però la meva varia una mica d’un llibre a l’altre. Hi ha llibre que són més…O sigui, els meus llibres són tots molt diferents, però sí, més aviat s’inclinaria cap a la poesia de l’experiència, sobretot el Cançoner.

L: Ja per acabar, de tots els llibres que veig als prestatges, recomana-me’n algun.

F: Mira, tinc una biblioteca suplementària allà al darrera [s’aixequen i van cap a una altra sala]… perquè aquí ja no hi caben, no? Jo recomano molt una novel·la… [agafa un llibre del prestatge] aquest és el llibre que recomano jo més [li posa a les mans Els Buddenbrook d’en Thomas Mann], és una nova traducció que acaba de sortir, i és la història de la seva familia i el Thomas Mann m’ha influït molt a mi… I aquest també: La muntanya màgica… Aquí hi tinc coses de novel·la policíaca i coses d’història i de política. Tinc molts llibres, no sé on ficar-los ja. Allà al final hi tinc totes les coses que he traduït jo.

L: I dels que has traduït qui és el que més t’ha influenciat?

F: Dels que he traduït mira, en tinc molts perquè han fet una neteja editorial i tenien tres-cents exemplars al magatzem i me n’han donat cent cinquanta, perquè sinó els destrueixen… Mira, aquest te’l dono també, que ja veus que en tinc molts [li dóna l’Obra poètica de Georg Trakl traduïda per ell]. Aquest és el llibre que m’agrada més dels que he traduït jo. Ah! i aquest mira, si en vols un també [es tracta d’Immediacions de Feliu Formosa]. Aquest està a l’obra completa, però bueno, aquesta edició està bé i té un pròleg que a l’obra completa no hi és.

L: Ah, del Joan Casas…

F: Sí, del Joan Casas.

[Apaga la gravadora]

Una entrevista de Laia Carbonell

  Entrevista a Feliu Formosa
  Podeu llegir l’article original a Llibròfags.