A Podemos han confós amistat amb responsabilitats polítiques
El cofundador de Podemos, Monedero, ha intentat matisar avui amb un article dirigit al seu “amic” Pablo Iglesias ‘Para mi amigo Pablo’ la seva sortida en fals del partit, després de les tensions airejades el dia anterior. El títol de la carta –un escrit al seu blog-, ja denota la voluntat d’intentar marxar sense ferir la formació malgrat les relacions personals han quedat tocades. Pablo Iglesias es referia ahir a Monedero com a “amic” quan anunciava que n’havia acceptat la dimissió, avui l’exnúmero tres, es refereix en l’escrit al seu “amic” Pablo, i l’encara líder de la formació torna a utilitzar l’apel·latiu afectiu ‘Juanqui’ per agrair-li l’escrit.
En l’escrit però, Monedero deixa clares algunes coses, que el ciutadà no llegirà si es queda amb la nebulosa de sucre generada. Segons l’exdirigent, són tres les motivacions que van impulsar Podemos i de les que ara la formació s’hauria desviat: “la necesidad de decirle a los responsables de vaciar nuestra democracia que podían vencer, […] la necesidad de construir un relato que terminara con la resignación a la que se invitaba a nuestro país; y la convicción de que para cambiar nuestra democracia teníamos que […] hablar con la misma voz con la que hablábamos todos los días”.
La premsa recorda que Podemos és casta
La popularitat de Podemos va començar a baixar precisament el dia que Juan Carlos Monedero va haver de rectificar una declaració d’Hisenda, quan es va detectar el frau en el cobrament d’uns ingressos provinents de l’assessorament del govern veneçolà. La irrupció de Ciudadanos i la inquietud de Pablo Iglesias per preocupar-se més de les tertúlies i les enquestes -defensant posicions cada vegada més properes al PSOE per cobrir aquest espai-, han desviat la formació de l’objectiu de representar el 15M.
Els titulars d’avui recorden amb la fruïció de poder llençar encara més llenya al foc, que Monedero plega perquè ha qualificat la formació de semblar-se cada vegada més a la casta, i a Pablo Iglesias de preocupar-se més per un minut de tertúlia televisiva que de treballar en l’objectiu fundacional del partit: fer la revolució.
El tren descarrila
Monedero apunta en un moment del seu escrit quin és el punt dels qual la formació s’ha desviat i una de les motivacions que l’han fet plegar: “Teníamos a nuestro favor el motín de Esquilache que supuso el 15M. Vimos que ese era el punto de inflexión y siempre lo respetamos. Se trataba de convertir esa indignación social en indignación política. Lograr que el miedo cambiara de bando para que los sinvergüenzas a los que se les llenaba la boca de España y tenían el dinero en Suiza pagaran por todos sus desmanes.”
L’exdirigent utilitza el passat, i acte seguit deixa entreveure que aquesta és la desviació, a banda de reconèixer que va perjudicar la formació amb el tema fiscal, quan parla d’errors propis: “Sin los frenos de los órganos colegiados; sin las penurias de las organizaciones (también, y eso me lo pierdo, sin sus grandezas); […] Recupero una voz que sólo me representa a mí mismo. Que no compromete sino a quien esté de acuerdo con mis errores y con mis aciertos, y que le quita a los que viven del infundio la posibilidad de achacar a nadie que no sea yo mismo mis opiniones.”
L’experiment Podemos es fractura abans de tocar poder
Els experts ja auguraven grans dificultats en la gestió del partit, des del moment que la formació va aconseguir el gran èxit d’obtenir cinc eurodiputats el 2014. “Moriran d’èxit”, era l’auguri. El problema rau en la jerarquització extrema d’un partit que ha començat a construir la casa per la finestra: de dalt a baix, a l’inversa del que ha fet la CUP, per exemple.
En el moment en el qual Podemos ha hagut de bastir una xarxa territorial, tal i com li ha passat també a Ciudadanos en algunes regions on no tenia implantació i l’ha forçat, ha trobat companys de viatge de tota mena. El pop ha intentat desplegar els seus tentacles obrint delegacions a les comunitats autònomes dominades per amics, o gent del nucli dur com ara és l’exemple de Gemma Ubasart a Catalunya, Pablo Echenique a l’Aragó, o Teresa Rodríguez a Andalusia.
En el cas d’Echenique però, la mala gestió de les relacions ha produït un xoc entre aquest i Iglesias, i el líder de Podemos n’ha perdut el control a l’Aragó. Les eleccions andaluses han comportat una pujada de la tensió entre Teresa Rodríguez i la cúpula de Madrid que pressiona pel pacte amb Susana Díaz. Rodríguez però, s’ha mantingut fins ara ferma amb les condicions que va imposar en plena campanya electoral –com pertoca-, i això li està portant molts maldecaps per aguantar els mandats que arriben de Madrid.
Podemos s’amaga
L’objectiu de Podemos des del primer dia era assolir la presidència del govern d’Espanya per mirar d’implantar tots els canvis que proposava o, com a mínim, arribar a la presidència. Iglesias en nom del populisme ha fet tot el possible per incrementar la potencial collita de vots a les tertúlies televisives, i fins i tot va decidir que la seva formació participés a les municipals en coalició amb d’altres formacions per no gastar la marca i que quedés impol·luta de cara a finals d’any. Però l’invent cada vegada és més insostenible.
