IMATGE. El comportament de la Casa Reial arran dels atemptats ha estat un dels elements més vomitius que hem vist aquests dies. Costa de creure i tot. Qui els aconsella? L’aprofitament descarnat resulta difícilment qualificable sense incórrer en delictes que porten directament a l’Audiència Nacional. La petició expressa de poder captar fotografies amb les víctimes, el comerç d’imatges amb nens i l’exhibició de cares demacrades a la premsa del cor. Fa moltíssima vergonya. Ha fet molt bé el Departament d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat de demanar-los que retirin de la xarxa les imatges amb criatures. La Casa Reial ha respost que tenia permis per difondre-les, dels afectats i dels centres hospitalaris. I què! Però no veuen la manca d’ètica que representen. Desenes d’autoritats de tota mena han visitat els ferits i les seves famílies, però les úniques imatges que hem vist als mitjans han estat les dels borbons. Són uns campions.
INDEPENDÈNCIA. Així va anar la primera vegada. I la història, diuen, sempre torna. És curiós. Després de successives ràzzies estivals contra el comtat de Barcelona, l’any 985 el gran cabdill sarraí Almansor preparà un gran exèrcit que travessà les fronteres del Califat de Còrdova i penetrà al comtat derrotant a camp obert Borrell II sortit d’emergència a enfrontar-s’hi. Els musulmans iniciaren l’atac a Barcelona llançant amb una màquina de setge sobre la ciutat els cinc-cents caps dels cristians morts en combat. El saqueig fou intens i destructiu, tot i la demanda catalana d’ajut al rei franc. El 988, Borrell II, a la vista del desemparament del qual havien estat objecte optà per no renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet, fet que suposà la independència de fet dels comtats sota el seu poder. No em negareu que la segona independència, cinc-cents caps a banda, no té una semblança sorprenent.
MANIFESTACIÓ. L’independentisme fa anys que denuncia els vincles dels Borbons amb les dinasties que són al darrera del finançament del salafisme. Pare i fill han fet de mitjancers en la venda d’armes, la signatura de contractes públics de grans infraestructures (com ara el famós AVE a la Meca) o adquisicions de cru. Molts afirmen que una part important de la fabulosa fortuna patrimonial dels Borbons s’ha fet a base de comissions dels amics del Golf, amb les farres als Grans Premis de F-1 com a gran festa anual de trobada. Parlem, a més, d’una dinastia que hereva del responsable de la més terrorífica acció terrorista de la història de Barcelona, sostinguda durant catorze mesos entre 1713 i 1714, amb milers i milers de bombes llançades contra la població civil, fins i tot la refugiada a les platges. Que ara ens hagin demanat posar-nos al seu darrera per manifestar-nos contra el terror ha estat d’una crueltat extraordinària.
MENTIR. El paper de la premsa espanyola aquests dies ha estat l’habitual en la darrera fase del procés d’independència: de pena. Qualsevol aproximació a la veritat és mera coincidència. Editorials, acudits i simples “informacions”, tot al servei del desprestigi de les institucions catalanes que governa l’independentisme polític. Girar la realitat cent-vuitanta graus cada dia, sense descans. Acusar-te del que et fan. Cada dia. Sense treva. Mentir, per exemple, sobre l’absència falsa del conseller Toni Comín (arribat a Barcelona des de Prada de Conflent en poques hores) i amagar alhora l’absència durant tres dies del ministre d’exteriors espanyol, de vacances pagades a sudamèrica. La traca final, identificar el conductor de l’atropellament massiu de les Rambles com a independentista i voluntari d’un referèndum que no té encara voluntaris. I direu que són els de sempre, però no. Aquesta darrera informació signada per la Sexta, que se suposava que eren els progressistes.
PROPAGANDA. En els nostres temps d’hiperconnectivitat, la responsabilitat dels mitjans continua essent enorme, especialment en circumstàncies tan especials com les que hem viscut aquests dies. Treballar al servei de la veritat i de la democràcia, evitant convertir-se en portaveu dels missatges que els adversaris de la veritat i la democràcia lluiten per dinfondre, de l’odi que volen inocular a la societat. Per això va resultar bastant sorprenent comprovar de quina manera algunes televisions i mitjans digitals (inclòs el TN de TV3) difonien en “prime time” un video d’Estat Islàmic reivindicant els atacs de Barcelona i Cambrils i advertint Al-Andalus que la seva lluita per recuperar el domini de la península no s’acabarà mai. L’afany per aconseguir un clic o un espectador més no pot passar per difondre la fastigosa propaganda del terrorisme. Més encara quan, com en el cas on es trobem, Estat Islàmic basa una part de la seva força en l’impacte visual de les seves proclames.
QUIETISME. L’habitual paràlisi del president del govern espanyol ens va salvar del penúltim cartutx per a evitar la independència. Diuen que no n’era partidari, però es veu que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría anava boja la nit dels atemptats per convèncer els seus propis i el PSOE de la conveniència d’elevar l’alerta terrorista a nivell cinc i amb això forçar el desplegament de l’exèrcit als llocs clau de Catalunya. Si Rajoy no hagués estat de vacances a Lugo, potser el govern espanyol podria haver-se reunit d’urgència en les primeres hores posteriors a l’atropellament i actuar sense contemplacions. Amb el pas de les hores i l’acció efectiva del govern català damunt del terreny, l‘oportunitat es va esfumar. Naturalment, només el temps dirà, però potser, en un sentit i en un altre (eficiència catalana i desmenjament espanyol), les hores immediatament posteriors a l’atropellament mortal i fins a l’acció de Cambrils van ser molt, però molt decisives.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
