Dimarts, 3 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

En les primeres hores de sobirania recuperada

Som afortunats de viure els moments més esperançadors de la política catalana dels darrers quaranta anys. Hora a hora els fets rellevants se succeeixen a velocitat de vertigen, així que és possible que aquesta crònica setmanal envelleixi en qüestió de minuts. Tot i la lluita de fang en la qual els nostres adversaris han intentant convertir aquests dies decisius, nosaltres els hem de respondre amb un immens somriure, d'orella a orella. Fa 303 anys ens van prendre la plena sobirania i aquesta setmana el Parlament de Catalunya l'ha recuperat per a establir que exercirem l'autodeterminació i n'aplicarem el resultat. s'ha acabat la imposició del vell Règim, l'herència del franquisme i els seus Borbons. Decidim nosaltres. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 09/09/2017

ALLAU. Les primeres hores posteriors a l'aprovació pel Parlament de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació han estat un autèntic esclat de suport. Gairebé 600 ajuntaments han manifestat, molts d'ells amb la signatura formal d'un decret d'alcaldia, la seva voluntat de col·laborar amb la realització material del Referèndum. Les xifres d'agents electorals inscrits, impressionants: en poc més d'un dia, 23.000, més de la meitat dels qui es van inscriure per donar suport logístic al procés participatiu del 9-N. L'èxit o no de la jove República s'hi juga, molt probablement, en les properes hores posteriors a l'intent de suspensió per part del TC de la nova legalitat catalana. L'advertiment a més d'un miler de càrrecs polítics i de l'administració posa la qüestió en el punt culminant. Si les amenaces massives no es materialitzen, es demostrarà que el Regne d'Espanya ja no mana a Catalunya. Sense por, ha arribat el moment de desbordar-los.

CLAVEGUERES. Previsiblement i lamentable, aquesta paraula d'encapçalament d'entrada hauria d'esdevenir secció fixa en aquest Temps de Sedició. Encara ressonen en l'opinió pública, els ecos de la desvergonyida actuació del director d'El Periódico amb motiu dels atemptats de Barcelona i Cambrils. La manca d'ètica i professionalitat va ser tan intensa que la seva campanya només va durar tres dies, abans de desaparèixer per sempre, tancada al bagul de les experiències més tristes del periodisme català. Sense, per cert, la més mínima reconvenció per part del Col·legi de Periodistes. Que el director d'un diari, encara que sigui groc, es permeti reconèixer públicament que ha fabricat un document fals i l'ha presentat com a autèntic en portada, resulta de vergonya aliena. Una burda intoxicació al servei del salvament econòmic del seu mitjà, del seu enriquiment personal o de les dues coses alhora. Per transparència, Hernández hauria d'explicar l'evolució recent del seu patrimoni.

DESCARAT. Ja ni se n'amaguen: aquesta setmana hem vist com el gran Pedro J. i Hermann Tersch, en animada i espanyolíssima conversa radiofònica, descrivien públicament de quina manera la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría i el braç dret del president Rajoy, Jorge Moragas, havien emprat tots els instruments a l'abast de l'Estat per revertir en contra de l'independentisme la reacció pública davant dels atemptats del 17-A. No només, com ha denunciat Toni Soler, ens han privat de fer-ne el dol per les víctimes, sinó que admeten descaradament que l'Estat ha decidit convertir les seves morts en carn de canó contra els adversaris polítics. Aquesta setmana una amiga castellana em demanava, a la vista de tot plegat, que no els deixem sols: certament, els caldrà ajuda per sobreviure al deteriorament dels principis més bàsics de la democràcia que s'han carregat en la seva enfollida lluita contra l'independentisme.
DINAMITAR. De les hores inacabables al ple del Parlament, un guirigall creat per acusar l'independentisme de crear un guirigall, potser el més patètic ha estat la manera en la qual el líder parlamentari de la vella Iniciativa, un polític que porta trenta anys ocupant càrrecs públics de representació més o menys presentables, ha dinamitat el seu espai polític. Les conseqüències les acabarem d'escatir en els propers dies i setmanes. De moment, sabem que Joan Coscubiela, incomplint un pacte de repartiment de temps d'intervenció amb els seus companys de CSQEP en el debat sobre la Llei del Referèndum, va optar per silenciar les minories del seu grup: els drets dels diputats de Podem no compten. Va resultar molt còmic observar com la seva intervenció més celebrada entre el dependentisme pivotava només sobre el suposat emmordassament dels dissidents, la seva especialitat a casa.

EQUIDISTANTS. Els equidistants han aparegut aquests dies en massa per advertir-nos contra els nostres suposats excessos. És el que tenen, que tot i estar al bell mig i no ser ni dels uns ni dels altres, després de dedicada una línia a desqualificar la inacció política de Rajoy, acte seguit dediquen totes les seves intervencions i escrits a fustigar l'independentisme. Hi ha, però, alguns signes que la seva posició tremola. Com ara el desmarcament de La Vanguardia de la campanya mediàtica contra els mossos. O la posició de gent com ara l'Antoni Puigverd, cridant a la seva el·líptica manera, a la participació en el Referèndum d'Autodeterminació; molt indicatiu el seu debat amb Lluís Bassets a les xarxes socials, on reconeix que en la seva posició han perdut la centralitat de l'opinió catalana, afirma que de l'altra banda només cal esperar submissió i que guanyarà qui tingui més força. Potser ha començat l'efecte cavall guanyador.

ESCORCOLLS. De moment, les primeres passes de la repressió contra els organitzadors del Referèndum, desplegades contra més d'un miler de persones, consisteixen bàsicament a efectuar focs d'artifici. Es tracta d'instal·lar la por en el màxim nombre de gent possible, a fi de rebaixar la participació al Referèndum d'Autodeterminació. N'excel·leix l'Instituto Armado. El mateix que, de fa setmanes, amb l'objecte d'intimidar, ja s'ha presentat a les cases de treballadors d'empreses proveïdores, de càrrecs públics i de funcionaris per tal de requerir-los informació. Fins ara la repressió es limita a escorcollar cotxes privats de treballadors al carrer, a la recerca de material imprès. No se sap quina ordre judicial empara els seus procediments, només instants per la fiscalia i els comandaments del propi cos. Nosaltres, sempre endavant, sense atendre a pors ni provocacions. I si cal, com a la cèlebre escena de “Braveheart”, abans de la batalla, ensenyant-los els darreres de la nostra determinació.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.