Dilluns, 2 d'agost de 2021 - Edició 1103
La República

Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)

Pot semblar que escriure un llibre a partir d’un blog és un experiment literari molt modern i original, però, després de llegir Em dic Mireia i el meu cony es […]

Redacció
Redacció 25/10/2008

Pot semblar que escriure un llibre a partir d’un blog és un experiment literari molt modern i original, però, després de llegir Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos, me n’adono que, precisament, el fet de sortir d’un blog és l’única cosa que se li ha de retreure a aquest llibre, per altra banda tan divertit, fresc i original.

Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos és la primera novel·la de Mir Roy i Manel Riu, dos professors de secundària de la Franja que fa cosa de dos anys es van engrescar a escriure un blog eròtic en català que també parlés de política, de religió, d’educació, viatges, etc. en el mateix to despreocupat. Per fer-ho van crear el personatge de la Mireia, l’autora del blog, pseudònim amb el que es publicaven les aventures, escrites en primera persona, com si fossin reals. D’aquest blog, que encara es pot consultar per internet (http://mireiagalindo.blogspot.com/) va sortir més tard la novel·la, per la qual cosa es van haver de retallar, seleccionar i polir les entrades del blog per adaptar-les al nou gènere.

L’únic problema d’aquesta transformació és que un blog, sense comentaris dels lectors, sense vincles, ni imatges, ni documents multimèdia, passa a ser el mateix que un diari, un d’aquells quaderns de notes on els adolescents deixen els seus pensaments i preocupacions. Així, independentment del contingut, la novel·la ha passat a ser un diari, amb tota els problemes que això inevitablement implica: repetició de les mateixes històries, llenguatge repetitiu i falta d’un argument concret. D’aquesta manera, moltes de les entrades que composen el llibre expliquen més o menys la mateixa història, o n’expliquen una a petits fragments i de manera massa lenta. Totes les històries, encara que amb excepcions, tenen massa palla, i la novel·la resulta en conjunt massa gruixuda per la quantitat de teca que conté.

No obstant, Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos no és una novel·la (o un blog o un diari) normal i corrent. Per començar, és difícil classificar-la en un gènere i una temàtica concrets. No es pot qualificar ben bé de novel·la, ni tampoc de diari, i no es pot encasellar dins del gènere eròtic sense parar atenció a totes les altres temàtiques que s’hi entrellacen. Evidentment, en el llibre hi ha sexe, però també hi ha moltes altres coses que apareixen a la vida de la Mireia, de les que ella parla amb una naturalitat envejable i que es barregen constantment amb les seves històries eròtiques.

Laura: Preparada per a l’entrevista que ha d’anar a la contraportada?
Mireia: Sí, va comença.
Laura: Buenu, som-hi, ehem, per què es diu Carlitos, el teu cony?
Mireia: Au, vés!, i per què no em preguntes alguna cosa que no sigui de sexe?
Laura: Perquè l’assuntu d’aquesta novel·la teva és el sexe.
Mireia: No és cert, també hi ha cultura, que per exemple hi surt el Louvre i tot.
Laura: Sexe al Louvre.
Mireia: Ei, no, Laureta, no és totalment aixís aixòs, ja ho saps prou, i què me’n dius, del que hi explico del rei Joan Carles?
Laura: Sexe.
Mireia: Que no, coi!, no exactament, i les aventures que hi conto dels dos instituts on he treballat com a profe, eh?
Laura: Sexe i Sexe.
Mireia: Ja n’hi ha prou, Laureta llesteta!, és una novel·la i hi ha de tot, no només sexe.
Laura: Sí, vale, però per què es diu Carlitos el teu cony?
Mireia: Saps què?, que et bombin!
 

La Mireia parla sense embuts, en un llenguatge col·loquial, no sempre correcte i en un dialecte clarament (i fins a la caricatura) central. I de la mateixa forma que escriu aixòs en comptes d’això i exclama “hombre!” de tant en tant, no es talla tampoc en els continguts pel simple fet que s’estigui expressant per escrit i calgui guardar les formes. En la seva novel·la (o blog adaptat) trobarem sexe explícit i sense interrupcions, i també declaracions polítiques i ideològiques personals i de vegades controvertides, sense tallar-se un pèl, com aquell qui escriu en la llibertat que dóna un diari personal (encara que en aquest cas sigui després divulgat als quatre vents). I entre el remolí de pensaments inconnexos i espontanis d’aquest fantàstic personatge trobem algunes joies que no deixen a ningú indiferent: Senyor Mas, no sóc tan cotxina com vostè (una de les cartes que escriu la Mireia als polítics); M’agrada llegir sense calcetes (una forma ben original de parlar de literatura); o Per què el meu cony es diu Carlitos (que no es pot explicar abans de llegir el llibre) en son uns bons exemples.

Costa no agafar-li una mica d’afecte a la Mireia, que fins i tot estant informat de que és un personatge fictici es fa prou versemblant com per considerar-la autora de les seves pròpies aventures, que es guanya el somriure i fins i tot la riallada del lector en unes poques paraules ben dites. No se’m fa difícil imaginar la decepció dels seguidors del blog en descobrir, amb l’aparició de la novel·la, que la Mireia és només un personatge de ficció.

Olga Martínez

 Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos
 de Manel Riu i Mir Roy
 Valls: Cossetània Edicions, 2008
 394 pàgines, 19’80 €
 Podeu llegir l’article original a Llibròfags.