Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

Els transvasaments de vot, més enllà de les especulacions

A l’endemà d’unes eleccions, després de pair els grans resultats, indefectiblement comencen les especulacions sobre els transvasaments de vot. On han anat a parar els vots que han perdut uns, i d’on han vingut els que han guanyat d’altres? Aquesta acostuma a ser una qüestió políticament rellevant, especialment en els casos de retrocés electoral: la destinació dels vots perduts ens informa de les causes de la desfeta. Aquesta vegada no ha sigut una excepció i hem sentit, per exemple, Mariano Rajoy dient que una part dels vots perduts pel PSC han anat a raure al PPC. Des del PSOE l’han retrucat, assegurant que els seus vots han anat majoritàriament a l’abstenció. També hi ha qui ha assegurat que la majoria dels vots perduts per Esquerra han alimentat CiU, mentre que des d’altres instàncies s’insistia que han sigut les noves formacions independentistes (SI i, en menor mesura, Rcat) les receptores de les pèrdues dels republicans.

Redacció
Redacció 30/11/2010

Sovint, es tracta d’especulacions interessades, ja que condicionen la lectura dels resultats i poden endolcir o fer encara més indigesta la desfeta. El que no sabem, en tot cas, és en què es basen aquestes especulacions: malauradament, els electors no indiquen, a la papereta, quina fou la seva tria en les anteriors eleccions i per tant no tenim un mètode perfecte per conèixer els transvasaments de vot. Ens hi podem aproximar, però, amb dos procediments: d’una banda, l’anàlisi d’enquestes postelectorals i, de l’altra, l’anàlisi territorial dels resultats.

Les enquestes ens permeten conèixer les pautes individuals de canvi, però tenen dos problemes: el primer és que no les coneixem immediatament després de les eleccions, i l’altre és que els enquestats tendeixen a ocultar alguns comportaments, com l’abstencionisme o el vot a determinats partits. L’anàlisi dels resultats no té aquesta mena de limitacions, ja que treballem amb dades objectives, però per contra ens limita les possibilitats d’inferir patrons individuals de comportament: podem observar determinades relacions de pèrdua-guany però no ens informen dels comportaments concrets que hi ha al darrere –per exemple, de transvasaments creuats. Per això, cal interpretar aquestes dades amb cautela.

En tot cas,  qualsevol d’aquestes alternatives és millor que la mera especulació. Per això, en aquest article ens fixem en les dades de vot a nivell de secció censal. Hem analitzat sistemàticament les pèrdues i guanys dels diversos partits en cada secció censal (n’hi ha unes 8.000 a Catalunya) entre aquestes eleccions i les anteriors (2006), per veure si es verifiquen les pautes que hom assegura haver identificat als resultats. Es tracta, senzillament, de veure com es relacionen les pèrdues o increments que han experimentat les diverses formacions. Si, per exemple, observem que sistemàticament allà on un partit hi ha perdut més vots, un altre ha crescut proporcionalment, podem aventurar la hipòtesi d’un transvasament entre totes dues formacions. Quines conclusions en podem treure, d’aquesta anàlisi? N’hi ha, almenys quatre que per la seva transcendència política convé destacar:

1. En primer lloc, que l’asseveració de Mariano Rajoy respon més als seus desitjos que a la realitat: no hi ha pràcticament indicis d’un transvasament directe del PSC cap al PP.

2. Per contra, la major part dels vots perduts pels socialistes, en aquesta ocasió, haurien anat a raure a CiU i, en menor mesura, a l’abstenció. El moderat creixement del PP no sembla haver estat alimentat directament per exvotants socialistes.

3. Quant a ERC, en contra del que suggerien les dades a primer cop d’ull, en una anàlisi sistemàtica hi emergeix amb força claredat l’evidència d’una important fuga de vots cap a les noves formacions (SI i Reagrupament). Només aquest transvasament explica gairebé la meitat de les pèrdues d’Esquerra, mentre que l’abstenció i CiU, per aquest ordre, haurien sigut les altres destinacions dels exvotants d’ERC. Les escissions (o quasi-escissions) han passat factura a la formació republicana, sorprenentment més que la tirada d’Artur Mas.

4. El PSC, al seu torn, sí que ha cedit vots cap a CiU, que és la principal beneficiària de la desfeta socialista. I, en menor mesura, també han perdut vots cap a l’abstenció. I una dada que cal tenir molt en compte: un flux secundari però significatiu de vot socialista és el que ha alimentat –en part– el creixement de la Plataforma per Catalunya (PxC). Si més no, veiem com en les seccions en què el PSC hi ha patit un desgast més fort, la formació racista tendeix a recollir-hi uns resultats sensiblement millors. No és un qüestió menor, aquesta.

Són les dades: algunes no són gaire benèvoles per al seus protagonistes, però convindria que les necessàries reflexions postelectorals les tingueren en compte. Més enllà de les especulacions interessades, és relativament senzill d’observar sistemàticament les pautes territorials de guanys i pèrdues i poder treure’n conclusions. Les implicacions que puguen tenir les pautes que hem descrit ací són força complexes i poden ser objecte de debat, però sempre és adient basar el debat en els fets objectius i no projectar els propis prejudicis sobre la realitat.

Jordi Muñoz, politòleg

Relacionats