A primera vista, la societat japonesa està formada per una massa uniforme de famílies de classe mitjana. Si preguntem a algú quin és l’estereotip d’un japonès, segurament contestarà això: una persona no massa alta, amb el cabell llis i castany, pell groguenca i ulls ametllats. De fet, la mateixa societat nipona s’esforça per transmetre una sensació d’igualtat, de societat unitària en la qual tots els individus són semblants i conformen una sola massa, un tot. Com diu un antic refrany japonès: “el clau que sobresurt sobre la resta, s’ha de tornar a posar al seu lloc a cops de martell”.
Però si ens endinsem una mica en aquest grup, si rasquem la fina capa superficial, trobarem que hi ha diverses minories, entre les quals destaquen els ainu, els habitants de l’illa de Hokkaido, al nord del Japó, o els burakumin, paraula que literalment significa habitants de la comunitat. Coneguts també com a eta (els contaminats) o hinin (els inhumans). Podríem dir que els burakumin són l’equivalent als intocables de la Índia; són els descendents d’una classe pària segons els principis de la fe budista, ja que durant el Japó feudal desenvolupaven treballs impurs com enterramorts, guàrdies urbans o botxins. A diferència dels ainu, que tenen una sèrie de trets distintius que els fa perceptibles a simple vista, els burakumin no es distingeixen ètnicament ni lingüísticament de la resta dels japonesos, és a dir, encaixen en la visió que se sol tenir del japonès. Per això, durant el període Tokugawa se’ls obligava a portar roba distintiva i vivien en barris aïllats. De fet, aquests barris encara estan presents avui en dia i en ells hi conviuen famílies descendents de burakumin amb altres japonesos; es calcula que hi ha un total de tres milions d’eta repartits per tot el Japó, que amaguen les seves arrels i intenten passar desapercebuts entre els seus veïns i nous inquilins que s’han anat assentant en el barri i han anat superant en número aquesta minoria.
Tot i això, l’existència dels burakumin segueix sent un tema tabú dins de la societat japonesa i rarament surt als diaris o durant les converses quotidianes. De fet, tot i que l’any 1871 van ser oficialment alliberats i que, durant tot aquest temps, el Govern ha dut a terme importants polítiques per acabar amb la discriminació, la minoria hinin encara no ha arribat a un nivell d’acceptació ni d’igualtat respecte els seus homòlegs i segueix sent un dels blancs de discriminació de la societat nipona. Són pocs els que han arribat a obrir-se camí en la vida pública o s’han atrevit a reivindicar la seva situació públicament i, normalment, viuen amb la por que els descobreixin. Però per molt que es vulguin amagar, l’anomenat koseki o registre del passat familiar present en la societat japonesa, els segueix delatant. Aquest sistema, que es remunta a centenars d’anys enrere, és un eficient sistema de control social que actua també com a sistema de discriminació i que sovint es feia servir a l’hora de contractar un treballador o de casar un fill per saber el llinatge de l’altre persona i evitar la barreja amb els burakumin.
Mariona Torras. Llicenciada en traducció i interpretació a la UPF i actualment resident a Tokio. Especialitzada en Estudis d’Àsia oriental, concretament en la branca de Japó. Aquest any, està d’intercanvi a la universitat Tokyo Gaigo Daigaku per aprofundir en els aspectes de la cultura i la política japonesa
