En aquest país hi ha poca memòria històrica. Ni polítics -amb alguna honrosa excepció com Joan Ridao- ni periodistes han recordat aquests dies el procés de privatització de les companyies elèctriques perpetrada pel primer govern del Partit Popular amb el suport entusiasta de Convergència i Unió. En aquest procés, ENDESA, presidida per l’amic d’Anzar Manuel Pizarro, va absorbir les principals elèctriques catalanes, entre elles FECSA i ENHER. La impunitat amb que es movien aquestes grans elèctriques i la manca de seguiment i de compliment d’inversions i manteniment era d’escàndol. Prova d’això és que els tribunals han trobat indicis per incriminar les elèctriques en els grans incendis de la Catalunya central de 1994 i 1998.
L’any 1998 es va completar l’operació espanyola d’engolir l’energia catalana. Amb els còmplices de sempre. Sí, ni més ni menys que els mateixos que vuit anys més tard vendrien l’Estatut del Parlament a la Moncloa una matinada de gener. Després de passar el centre de decisió de les empreses subministradores, la inversió en manteniment i posada al dia de la xarxa encara ha caigut més.
Però és clar, ja se sap, mai no hi ha res gratis. O potser sí. O gairebé. Per exemple, la seu ‘nacional’ de Convergència Democràtica de Catalunya al Carrer Còrsega 333 gairebé a Passeig de Gràcia era l’antiga seu central de FECSA que la va vendre a Convergència molt per sota del preu de mercat de l’època, tal i com expliquen les cròniques periodístiques d’aquells anys. Un xollo d’aquells que va negociar l’exconseller d’Indústria i parent de Jordi Pujol, Antoni Subirà. Tot per la pàtria!
