La seva figura ho presideix tot. El seu rostre és a bitllets i monedes i el seu descomunal mausoleu sobresurt al centre de Hanoi. Ho Chi Minh, el líder del comunisme vietnamita és, ha estat, referent ideològic durant mig segle. Només fa una dècada, quan es preguntava en una escola al Vietnam qui era el seu heroi tots responien “l’oncle Ho”. Malgrat la perseverant tasca del Partit Comunista de promoure un culte gairebé diví a Ho Chi Minh, ara els petits han canvit de resposta. Diuen que quan el govern va preguntar fa un parell d’anys a milers d’escolars qui era el seu ídol, la majoria van respondre Bill Gates, i l’enquesta va desaparèixer.
El control de les autoritats sobre què pensen i en què creuen els vietnamites és una preocupació històrica que, amb el gir cap al capitalisme, s’ha fet més difícil d’exercir. La religió s’ha endut tradicionalment la pitjor part. I d’entre totes, el catolicisme ha estat el blanc de la majoria d’atacs: l’església catòlica està associada al colonialisme francès i al règim anti-comunista de Vietnam del Sud. Tot i així, hi ha sis milions de catòlics al país, emparats per una suposada llibertat de culte que es veu trencada, a vegades, per detencions arbitràries i amenaces. La comunitat catòlica vietnamita és la segona més gran del sud-est asiàtic, però Vietnam i el Vaticà no tenen relacions diplomàtiques. Aquesta setmana, un enviat papal ha estat a Hanoi per intentar avançar en la normalització de les relacions.
Malgrat que a l’Amèrica Llatina és allà on hi ha més catòlics, l’Àsia és, a ulls del Vaticà, l’escenari on es lluitarà la batalla de la fe en el segle XXI. Joan Pau II ho tenia clar i Benet XVI ho ha convertit en part essencial del seu pontificat. Lluny de l’atenció, el Vaticà ha començat per estendre els tentacles cap a les repúbliques ex soviètiques de l’Àsia Central. Va intentar, després, apropar-se a la Xina però, davant de les dificultats, el Vietnam s’ha convertit en un pas previ i estratègic; pot ser el terreny on provar una formula a exportar, després, a un país amb un potencial de mil milions de nous feligresos.
L’any 2007 el primer ministre vietnamita Nguyen Tan Dung va visitar el Papa i va escoltar les seves reivindicacions: el retorn dels terrenys de l’església confiscats pel Partit Comunista als anys 70; l’autorització a nomenar bisbes i arquebisbes sense control comunista, i el permís per obrir escoles religioses. Tan Dung va tornar al Vietnam i va començar a moure peces per accelerar un acord. Ni les divergències ideològiques, ni les denúncies de violacions de llibertats, ni les persecucions durant dècades. Res no sembla ja poder imposar-se a la força del pragmatisme d’uns i d’altres. El Vaticà necessita espai per créixer… i Vietnam, què en treu? En un país on el culte a Ho Chi Minh ha quedat substituït pel culte a la riquesa, hi ha el temor permanent a que les desigualtats entre rics i pobres esclatin a les mans del Partit Comunista. El catolicisme és, doncs, una eina més per evitar tensions socials i, si cal, unificar el país sota un nou paraigües ideològic al servei del poder.
Dani Madrid, periodista
