Aquests dies, des de la premsa unionista al no tenir carnassa contra Catalunya, s’ha exprimit al màxim el debat que es produeix cada vegada que Barça o Athletic arriben a la final de Copa de futbol: la xiulada de l’himne espanyol. El debat és estèril perquè realment és la reacció d’un col·lectiu de persones que s’esbrava a gust durant un minut contra un Estat que els juga en contra. Després, les aficions es bolquen en el partit, i les televisions fan la feina de manipular el volum del soroll ambient per a que sembli que l’himne sonava als quatre vents sense oposició com si allò fos un cementiri.
Els defensors de les essències de la pàtria, han comès però, el mateix error de sempre: tirar més llenya al foc i fer que el Camp Nou es converteixi en una veritable olla de pressió. Si l’himne s’anava a xiular 100, ara es xiularà 200. I això succeirà es disputi el partit aquí o a Madrid, el problema és de fons i no és pas la Corona en general ni Felip VI en concret. I a Espanya encara no se n’han assabentat. Cal deixar ben clar que les grans lligues de futbol del món tenen dos trofeus grans: La lliga i la Copa. L’afegitó ‘del Rei’, com ho havia estat abans ‘del Generalísimo’ o ‘de la República’, no és res més que una anotació extra que no existeix en cap altra lliga, i no significa res. És per això que les aficions no es contradiuen a l’hora de xiular l’himne i després defensar la participació dels seus equips a la competició: la copa no és de cap Rei ni de cap dictador. La Copa és la mateixa copa que es disputa aquí i a Alemanya, Itàlia, Anglaterra, etcètera.
El govern del PP i la Federació espanyola de futbol han arribat a proposar que se suspengués el partit, si l’afició xiulava l’himne. En un Estat on s’intenta adormir el poble, de vegades caldria que els seus dirigents viatgessin ni que fos al país veí i observessin com moltes comunitats nouvingudes a França, en xiulen l’himne cada vegada que sona als estadis, i allà no passa res. És l’estrany fenomen que es produeix quan no hi ha Generalísimos, als països democràtics: la llibertat d’expressió. França és conscient, en el fons, que no els ha acabat d’integrar bé; el mateix passa aquí. De poc ens serveix que la caverna ens tregui esportistes vinculats a Catalunya com Iniesta (Barça) dient que li dol que es xiuli l’himne, o Pau Gasol (ex-barça, i de Sant Boi), dient que als EUA és inconcebible que es xiuli l’himne. Els EUA no són Espanya, ni la imatge que tenen d’Espanya és la mateixa que tenen a Europa, on el despreci és el pa de cada dia dels Erasmus que visiten el vell continent.
I no es preocupin si el dia 30 de maig, a les 21:00, han de deixar-se la caixa toràcica al Camp Nou. Ningú no aturarà un partit que mou tants milions, perquè avui dia, el futbol, és el gran negoci.
