Divendres, 23 de juliol de 2021 - Edició 1093
La República

El referèndum agafa inèrcia i velocitat

El procés ha estat, prenent el títol de l'obra recent del professor Joan B. Culla que n'ha fet l'estudi acadèmic, un veritable tsunami: avui, el sistema polític de partits a Catalunya no s'assembla en gairebé res al de fa deu anys. D'aquesta extraordinària energia desfermada ara arriba el moment de l'onada final, que cada vegada, com més propera a terra, serà més i més potent. Aquells que no hi pugin o no estiguin ben afermats a l'escullera acabaran volant pels aires. Per molt Comuns que siguin. Si el Govern hi posa tot el que cal, és a dir, valentia i organització, el referèndum, que és la idea políticament més potent en democràcia, anirà agafant una embranzida irresistible. Fins a la victòria. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 08/07/2017

BILIS. És tal la dosi d'odi reconcentrat al diari dels Bassets, Vidal-Folch, Güell i Segura que els editorials contra les institucions catalanes ja, directament, ni s'entenen. S'estructuren, cada vegada més, al damunt d'una redacció de sintaxi impossible. Gairebé tant com les seves conclusions. Ajustar-se a una interpretació amb cap sentit ja no interessa. Es tracta de manipular i treure de context de la manera més descarada amb l'objectiu de desacreditar cada cosa que fa l'independentisme. Tot allò que sigui d'interpretació a retorçar, endavant. És impossible forçar més cada anàlisi. Realment val la pena llegir-ne el de dilluns. Es basa en l'enèsima filtració de la Llei de Transitorietat, que preveu el procés constituent i que, segons sembla, només s'aprovarà al Parlament en cas de victòria del sí en el Referèndum del primer d'octubre. La voluntat de manipulació és tan bèstia, que mereix ésser estudiada en el futur a les Facultats de Comunicació.

COHERÈNCIA. L'exregidor de Medi Ambient a l'Ajuntament de Girona entre el 2003 i el 2011,  Enric Pardo, ha anunciat aquesta setmana la seva baixa de militància a ICV. És només un senyal (ben segur, no serà l'últim) de l'extraordinari error de la formació posicionant-se cada dia més de cul davant del Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya, en funció dels impulsos d'un lideratge polític cada dia més pla (David Cid, Marta Ribas i Ernest Urtasun són pitjors que Joan Herrera i Dolors Camats, que eren molt més fluixos que Rafael Ribó). Entretant, la direcció dels Comuns (amb l'aplaudiment sense dissimulació de Joan Coscubiela) maniobra via Madrid per descavalcar el líder de Podemos a Catalunya, Albano-Dante Fachín, l'únic, amb Joan Josep Nuet a la mesa del Parlament, que està mantenint la dignitat d'aquest espai polític pel que fa a la qüestió nacional. Tot plegat, cada dia els fa més indestriables del PSC i més contraris als desitjos dels seus propis electors.

DINOSAURES. Sovint, costa molt d'entendre què busquen. L'estratègia comunicativa del dependentisme es fa ben difícil d'interpretar. El senyor GAL-corrupció-portes giratòries, el senyor Irak-corrupció-mentida 11M i el senyor Apoyaré-Tombaré l'Estatutet-Recolzo a Susana, junts en un acte per insultar-nos i amenaçar-nos com un sol home. De veritat, algú pot creure que sumaran aquí un sol nou addicte a la causa del dependentisme. A Catalunya es tracta de tres personatges avorrits intensament. Si tu no hi vas, ells hi tornen. Pura campanya pel sí. És que només parlen per als seus? No s'adonen que el PP és un partit residual a Catalunya i que els vells lideratges del PSOE s'acaben de fotre una nata descomunal aquí recolzant la fracassada presidenta d'Andalusia? Realment, creuen que no cal adreçar-se a nosaltres? Pensen que els dos milions d'independentistes conscients i actius desapareixerem per art d'encantament? És un autèntic misteri.

EMBOGITS. La presentació de la Llei del Referèndum ha portat un pas més enllà la histèria en el front dependentista. Un home de confiança del president Rajoy, el català José Luis Ayllón titllava sense més ni més el president Puigdemont de feixista, per haver cessat el conseller Baiget davant els seus dubtes sobre la forma de conduir aquesta fase final del procés. Com si tots els presidents del món no poguessin descavalcar els seus ministres en cas de pèrdua de confiança. Aquest és el nivell d'insult en el qual ens hem situat. Com diu Puigdemont, ens anem a dormir nazis, ens llevem bolivarians i a la tarda ja som nordcoreans. El dependentisme disparà sense contemplacions contra tot el que es mou. Naturalment, també en el front mediàtic. L'històric d'El País, el gran Lluís Bassets, es despatxava amb una “càlida” rebuda al nou conseller de Cultura Lluís Puig, desqualificant-lo d'entrada per procedir del món de la cultura popular catalana.

EXPLICACIONS. Resulta un festival de cinisme contemplar les reaccions de Lluís Rabell i Joan Coscubiela, màxims representants de Catalunya Sí Que es Pot, a cada polèmica política. El seu descrèdit està arribant a màxims i així ho revelen les enquestes: en cas d'eleccions, els qui venien a foradar el bloc sobiranista podrien acabar per sota de la ICV-EUiA de 2012. Durant mesos, sense cap empatia, els hem sentit exigir explicacions sobre el què estàvem fent, tot i posar en safata l'acció repressiva de l'Estat. Després que Junts pel Sí va anunciar l'acte de dimarts al TNC, van clamar que calia fer-ne presentació en seu parlamentària. I finalment, quan s'anuncià, que no hi anirien. S'han begut l'enteniment. Pràcticament tres de cada quatre votants dels Comuns volen participar al Referèndum i més d'un terç vol votar sí. A la vista de tal despropòsit, fins i tot Podem i EUiA han decidit desmarcar-s'hi.

FERMESA. Mig dia de marge. En molt poques hores, i tot i el pronunciament contrari de la direcció del PDeCAT, el president Puigdemont va decidir destituir el president Jordi Baiget. L'exconseller apareixia citat en les converses entre De Alfonso i Fernández Díaz i, com en el cas de Germà Gordó, el temps ha donat la raó als qui pensaven que calia apartar-los. Resulta imperdonable haver contraprogramat d'una manera tan bèstia la presentació pública de les garanties de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, tan necessària per enfortir la imatge de l'1-O si volem aconseguir la màxima participació possible de tothom. En un procés com el nostre, tenyit cada dia (i espera) de la repressió que l'exerceix l'Estat espanyol, els dubtes i els temors personals són perfectament legítims. Però aquells que no en puguin resistir-los convé que s'apartin com abans: els mes valents al davant i just al seu darrere, ben junts, tots.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.