Anant a les hemeroteques, no és la primera vegada que passa, ja que com a mínim l’unionisme l’ha matat set vegades. Estem parlant d’un gat i no d’un procés? Repassem en quins moments l’unionisme ha destapat el xampany abans d’hora:
1. Novembre de 2012: el titular d’El Mundo a mitja campanya de les eleccions catalanes en què s’acusa Pujol i Mas de tenir comptes a Suïssa ja creuen alguns que és l’estocada final a un procés que fa tot just tres mesos que ha començat amb la manifestació de la Diada. La baixada electoral de CiU el 25 de novembre ja és la sentència per part de l’unionisme, que no té en compte que ERC ha tret 21 escons i hi ha majoria absoluta a favor d’una consulta.
2. Tardor de 2013: les dificultats per arribar a una entesa en el si dels partits pro-consulta ja fa sentir cants de celebració en el bàndol unionista, que veu impossible executar-la si no hi ha acord ni en la pregunta. Es parla de ridícul, de fracàs i de mort… Fins que el 12 de desembre de 2013 es pacta data i pregunta pel 9N amb la paraula independència explicitada. Totes les alarmes salten i donen un tret de sortida a un 2014 trepidant.
3. Estiu de 2014: després de setmanes de pressió asfixiant per la premsa de Madrid, Jordi Pujol confessa una fortuna oculta el 25 de juliol. El rebombori que causa és espectacular i, juntament amb la relativa lentitud en les inscripcions de la manifestació de la V, fa que alguns ja enviïn al cementiri l’independentisme. Un mes després, la mobilització-mosaic a Barcelona és espectacular.
4. Octubre de 2014: la nit del 13 d’octubre es fa evident que el 9N no es farà en la forma pactada, i els partits catalans escenifiquen certa trencadissa. El matí següent, els opinadors i diaris espanyolistes donen per morta la consulta i veuen el procés ja en via morta. Fins i tot el ministre de Defensa, Rafael Catalá, descriu el procés participatiu alternatiu com una “activitat merament social” i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría com una “ocurrència”. Dues setmanes després, comença un espiral desesperat de decisions a contrarellotge per aturar el 9N, però són inútils, ja que 1,9 milions de persones acaben votant independència i, en conseqüència, Mas acaba als tribunals uns mesos després i dóna més vida al procés.
5. Gener de 2015: l’estratègia de Madrid ja és clara: ‘Divideix i venceràs’, així que han evitat intervenir amb contundència per aturar el 9N i això contribueix a una diversitat de reaccions entre CiU i ERC per acordar quin és el següent pas. Eleccions plebiscitàries, però amb llista unitària o candidatures separades? La discòrdia entre Mas i Junqueras porta a ‘afusellar’ el procés de nou, però al final el 14 de gener el procés salva els mobles i, tot i que debilitat, continua.
6. Setembre de 2015: el resultat de les eleccions del 27S no dóna el 50%+1 de vots a l’independentisme, i deixa el llistó al voltant del 48%. Això és, per l’unionisme, un gran fracàs i la derrota final al procés, però aquesta vegada no s’adonen que la majoria absoluta parlamentària és pels partidaris d’un nou Estat i que, a la pràctica, és secundari en aquest moment tenir o no el 50% dels vots ja que no es tractava d’un referèndum, sinó d’unes eleccions.
7. Gener de 2016: un gat té set vides i molts pensen que, si el procés segueix en la mateixa línia, la convocatòria de noves eleccions és, després de sis intents, la mort definitiva. Tot i això, quan encara falta una setmana per arribar al termini, alguns ja l’enterren. És el cas de l’editorial d’El País, que parla de ‘Lúgubre final’. No és l’únic que torna a matar el procés com a conseqüència de la suposada ‘mort’ política de Mas. No obstant, es tornen a equivocar i, tot i que Mas fa un pas al costat, el procés acaba més força que mai i demostra que no és “cosa de Mas” i prou.
