Gispert, Núria de (presidenta del Parlament de Catalunya).
Arriba el moment decisiu.
Un dels elements més importants per definir amb claredat el tauler de joc del 27-S, més enllà de la definitiva configuració de l’espai d’esquerra radical, és disputa en el terreny d’Unió. Naturalment, Duran i els seus voldrien estirar el xicle de la puta i la ramoneta tant com es pugui, si fos possible, fins el mateix dia de les eleccions. Una dotzena de membres del comitè de govern i un miler de militants, molts d’ells, amb responsabilitats territorials, han dit prou a l’ambigüitat i han exigeixit aquesta setmana que la consulta interna del 14 de juny pregunti explícitament sobre la independència. És un repte de primer ordre al lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida, que cada dia sembla més ocupat en la seva nova plataforma (Construïm) que en el vell partit de Carrasco i Formiguera.
Iceta, Miquel(primer secretari del PSC).
Enfonsats i cecs.
El Partit dels Socialistes ha resistit l’embranzida en alguns dels seus feus tradicionals, especialment, a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Tarragona: a ciutats tan importants com ara Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat, certament, amb nota. Més de mig milió de vots. País endins, però, tendeix directament a la desaparició. I les castanyes de Barcelona (on fa dotze anys tenia 20 regidors) o Sabadell, on passa de 13 a 5, són directament mítiques. Així que, tant com la no dimissió instantània de Jaume Collboni o Josep Ayuso, la reacció del seu primer secretari entra en la categoria d’insult a la intel·ligència dels ciutadans. Atenció: després que el seu partit hagués perdut vora dels dos-cents mil volts, Iceta ha afirmat que aquestes eleccions marquen l’inici de la recuperació del PSC. Senzillament insuperable.
Muñoz, Jordi(politòlegs).
Dimensionar l’èxit.
Els politòlegs estan de moda. Un dels de capçalera del diari ARA, ha dedicat aquesta setmana diversos articles a cartografiar el notable creixement del sobiranisme i la destacada reculada del dependentisme amb motiu de les eleccions municipals de fa una setmana, apuntant, a més, que el vot sobiranista (ara, del 45%) tendeix a créixer entre 8 i 10 punts en les autonòmiques. Imagineu-vos. En paral·lel, amb la precisió d’arribar fins a la secció censal, Pere Cardús i Marc Belzunces han ofert també des de Vilaweb uns quants mapes que fan una impecable presentació gràfica de les dades relatives a aquesta important contesa electoral. A les xarxes socials han corregut també dos mapes enormement eloqüents que, respectivament, tintaven de colors blau i vermell els municipis conquerits a l’Estat espanyol pel PP i el PSOE: la blancor de la seva absència a Catalunya i Euskadi mostren d’un sol cop d’ull que ja som més fora que dins.
Sala i Martín, Xavier(professor d’economia a la Columbia University).
Confondre el tot amb la part.
El sectors propers a CiU han paït molt malament la pèrdua de Barcelona. Amb una errònia confusió entre la sort de la federació i (encara més) del seu líder amb el procés, consideren que les eleccions municipals han estat un fracàs de l’independentisme. A la ràdio comtal, Sala i Martín apuntava a la manca de trempera manifestada pel sobiranisme en comparació amb la proposta Colau. Les xifres no semblen avalar una tesi semblant: Barcelona en Comú ha sumat als resultats d’ICV-EUiA del 2011 poc més de 110.000 vots i 6 regidors, en tant que ERC i la CUP als seus de la mateixa convocatòria més de 80.000 i els mateixos 6 regidors. No semblen magnituds molt diferents: el sobiranisme han sumat, sí, encara que no sigui en la direcció ideològica que alguns voldrien.
Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partit Popular Català).
Castanya monumental.
Ja sabem que sempre guanyen tots, però tot i així, la compareixença de la líder popular per donar compte dels resultats va ser el més patètic de la nit. La Sánchez Camacho va afirmar que el seu partit “namés” havia perdut 130.000 vots i que altres havien baixat més. El PP, pràcticament empatat amb Ciudadanos i la CUP assoleix els seus pitjors resultats d’ençà del 1991, abans de l’era Aznar. La catàstrofe a Barcelona (de 9 a 3 regidors) és dantesca. Arreu, la formació d’Albert Rivera escombra els populars. El “sorpasso” és generalitzat i apunta a una marginalització dels populars a Catalunya que amenaça de deixar-los clarament per sota dels deu diputats a les eleccions del 27-S. Sánchez Camacho ocupa encara la direcció a la colònia només amb l’objectiu d’acabar d’entomar el desastre que vindrà.
Trias, Xavier(exalcalde Barcelona).
Desorientació preocupant.
La reacció de CiU a la pèrdua de Barcelona ha estat lògicament dolguda. Convé, però, que surti quan abans de la desorientació. El president Mas, per comptes d’analitzar les raons de fons, afirmava dilluns que la derrota havia estat conseqüència de la desunió del vot sobiranista, com si algú s’hagués plantejat una llista conjunta de l’independentisme a Barcelona. Els cops de volant de Trias han estat també un autèntic tret al peu contra la credibilitat que necessiten els actors del procés. Després de manifestar-se en campanya a favor que governés la llista més votada i d’acceptar de manera elegant la derrota la nit electoral, dos dies després, com si acatés les ordres de Pilar Rahola, el candidat de CiU passava a afirmar que encara no estava tot escrit: l’espectacle d’especular amb una investidura (l’única aritmèticament possible) recolzada alhora pel PP i ERC, autènticament patètic. Passem pàgina i parlem de futur, del 27-S.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
