L'any 1925 Jeanne Rucar va conèixer a París un jove espanyol, aspirant a director de cinema, Luis Buñuel. A partir de llavors les seves vides quedarien lligades per sempre més. Una llarga història d'amor i de renuncia total. Jeanne ho va abandonar tot per a seguir el seu marit. Per la seva part, Buñuel no va poder viure mai sense ella, sense la certesa de la seva presència sempre assequible.
Home de fantasia desbordada,, de somnis cosits a cintes de cel·luloide; home de vida privada, tan privada que va convertir casa seva en el seu castell i a Jeanne en la seva presonera-dama. El que fa interessant aquestes memòries es el contrast entre l'home, que pensa, ordena, mana, i la dona que manté silenci, accepta, se sotmet voluntàriament. El contrast entre la vida privada, entre el món frívol i permissiu del cinema i l'ambient moral i auster de la casa. Gràcies a la Jeanne, Buñuel va poder ser Buñuel.
Jeanne Rucar va nàixer a La Madeleine, al nord de Lille, el 1908. Després de la Primera Guerra Mundial es va traslladar a París. Va rebre lliçons de piano i gimnàstica i l'any 1924 va participar a les Olimpíades de París, on va guanyar una medalla de bronze. L'any següent va conèixer Luis Buñuel, amb qui es va casar el 1934. L'any 1939 es van traslladar als Estats Units, on van viure fins el 1945, any en què es van traslladar a Mèxic. Després de la mort del cineasta, Jeanne es va plantejar escriure les seves memòries, però el projecte es va aturar per la pèrdua de visió. L'any 1990 l'escriptora Marisol Martín del Campo en va tenir cura de la transcripció. Jeanne Rucar va morir a Ciutat de Mèxic el 1994, amb 86 anys.
Memorias de una mujer sin piano de Jeanne Rucar de Buñuel ha estat publicat per l'editorial Cabaret Voltaire
