Eluana té 36 anys. Jau immòbil al llit d’un hospital desde el 18 de gener de 1992. No pot parlar, ni veure ni experimentar cap tipus de sentiment. Eluana, per sí mateixa, no pot ni respirar ni menjar i és alimentada a través d’una sonda nasogàstrica. El seu estat es defineix com a vegetatiu permanent perquè no es pot fer absolutament res, doncs té danyat el còrtex cerebral.
El pare d’Eluana, que és també el seu tutor legal desde 1997, després d’adonar-se que no es podia fer res per a canviar la situació de la seva filla, comença el seu propi calvari per a ésser autoritzat a suspendre l’alimentació artificial que la manté lligada a la vida. La primera sentència que rep és la del Tribunal de Lecco, que el 1999 es declara contrari a interrompre el tractament.
Després d’un segon rebuig per part de la Corte d’Appello (Cort d’Apel·lació) de Milà, l’any 2000 escriu una carta al llavors President de la República Italiana, Carlo Azeglio Ciampi.
El 2003 torna a presentar una petició als tribunals de Lecco i Milà que tornen a rebutjar per segona vegada la demanda. El mateix torna a succeïr el 2006. Totes les sentències diuen el mateix, l’alimentació forçada no pot ésser interrompuda perquè no està considerada com a obstinació terapèutica. Però en aquests dies s’ha produït un gir decisiu: la Corte di Cassazione (el Tribunal Suprem italià) ha decidit que, a instàncies del tutor, el jutge pot autoritzar la suspensió del tractament, considerant l’estat irreversible de la pacient i la comprovació, basant-se en la vivència d’Eluana abans de l’accident, que la seva voluntat hauria estat la de no voler continuar essent mantinguda en vida.
Des de que la sentència ha sortit a la llum, l’Església ha iniciat una ofensiva mediàtica centrada, principalment, en l’argument del risc a autoritzar una eutanàsia. Si assumim el fet que cadascú té dret a expressar lliurement les opinions pròpies, cal dir que s’ha perdut una bona ocasió per romandre en silenci. En una situació tant dramàtica s’hauria de tenir el respecte i el bon gust de no intervenir en assumptes que corresponen única i exclusivament a la família i, com a molt, als metges. A més, perquè hi ha una diferència fonamental amb l’eutanàsia, que és l’acte material de posar fi a una vida de la manera més indolora possible, i la de suspendre un tractament perquè la naturalesa segueixi el seu propi curs.
Però si fos el cas que s’hagués tractat d’eutanàsia, qui té el dret a decidir? La mateixa persona quan és en grau de fer-ho? Les persones que l’han estimat o una religió que té la pretensió de no equivocar-se mai en nom d’una moral suprema? Com li ho expliquen a un pare que lluita des de fa anys i a una mare que per estar al costat de la seva filla s’ha posat malalta. Què han de fer? Aquest tipus d’ingerència de l’Església catòlica resulta encara més empipadora si pensem en l’estatus priviliegiat del qual gaudeix el Vaticà a Itàlia. No pagua lICI (l’IBI), no només sobre els immobles destinats al culte sinó també d’aquells amb finalitats comercials; als sous dels sacerdots no se’ls reté l’IRAP (l’IRPF); les mercaderies arribades als ports italians amb destinació al Vaticà estan exemptes de taxes aduaneres; el servei de clavegueram del Vaticà és gratuït; els hospitals i les universitats catòliques reben milions d’euros cada any, en una de les nacions amb un problema crònic de finançament a l’educació i a la investigació; la religió catòlica s’ensenya a les escoles públiques amb docents escollits pel Vaticà i pagats per l’Estat; i la llista encara seria més llarga.
Una sèrie de privilegis que el 2007 han suscitat, fins i tot, l’atenció de la Comunitat Europea amb l’obertura d’una investigació per ajuts d’estat il·legals. El 1861 Camillo Benso, comte de Cavour, un dels pares de l’Estat Italià, auspiciava una “Lliure Església en un lliure Estat”. Després de quasi 150 anys, encara ens trobem en el punt de partida.
Andrea Ricci (Itàlia, 1979).
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Florència i viu a Catalunya des de l’any 2006. Aquest any ha iniciat el doctorat en Història Comparada, Política i Social d l’UAB, on ha estat incorporat recentment al grup de recerca Manuscrits.
