El dia en què Unió es va salvar

Fernández, David(portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Contra la impostura.
Mítica xerrada a Madrid del líder parlamentari de la CUP que va marxant. Qüestionat sobre les causes de la no confluència amb Barcelona en Comú, David Fernández les sintetitza ràpid: s’anomenen, bàsicament, Iniciativa. Assumir la cultura política de la Barcelona olímpica, de la del Fòrum, de la de l’especulació urbanística, la de l’aplicació de la primera retallada de salaris (de fet, l’única que ha esdevingut irreversible!) del 5% als treballadors públics, la dels quatre ferits per pilotes de goma (per tres de CiU). La bateria de raons és demolidora. I aquesta setmana, hem sabut que l’antic portaveu municipal socialista, que havia rebutjat integrar-se a la llista d’Esquerra Republicana és fitxat com a gerent. I que el cap de premsa d’Hereu, passarà a fer funcions semblants per al nou equip de govern. Conclusió: Catalunya en Comú està difícil.
 
Gispert, Núria de (vicepresidenta del Parlament de Catalunya).
Determinació impressionant.
La participació dels pesos pesants d’Unió en la batalla del 14-J està resultat sorprenent: clàssics com Joan Rigol o Núria de Gispert no han dubtat a l’hora de contestar públicament el posicionament polític del comitè de govern. La paraula és claredat. S’ha acabat el temps d’enredar. I acostumats com estàvem a veure’ls marejar la perdiu, la veritat és que tanta contundència provoca un somriure de goig immediat. El moment destacat, quan de Gispert replica l’afirmació d’Espadaler que un posicionament clar d’Unió pot provocar una fugida de vots cap a Ciudadanos; la resposta, un repàs a la tasca dels neolerrouxistes contra la llengua pròpia del país i la conclusió que si estan disposats a fer aquest salt és que el seu lloc no era a Unió. Amb un bon vent i barca nova de post data. Espectacular.
 
Lassalle, José María (Secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol).
A punta de baioneta.
Aquesta setmana el segon del ministeri en afers de Cultura ha comparegut al Congrés dels Diputats espanyol per recordar-nos que, setanta-sis anys després, per disposició inapel·lable del Tribunal Constitucional, els arxius i documents confiscats el 1939 a particulars i entitats dels quals no sigui possible identificar-ne els hereus actuals hauran de repetir el mateix viatge cap a Salamanca que va organitzar aleshores el feixisme. En ignorar la legislació republicana i actual que atorgava i atorga la competència sobre el patrimoni cultural català a la Generalitat, el govern i el màxim tribunal espanyol donen per bones les operacions massives de confiscació organitzades durant l’ocupació franquista de Catalunya. Per això (i pels milers de republicans que continuen a les cunetes) fa molta gràcia que el Borbó faci a París els homenatges que els seus neguen a Barcelona.
 
Mas, Artur (president de la Generalitat).
Surrealisme repressiu.
Mentre continuem esperant la seva passa decisiva, amb l’anunci d’una llista transversal per al 27-S confeccionada amb personatges de renom, independents, al marge dels partits (que enviarà CDC i UDC al congelador per una temporada), els adversaris polítics de la independència ens ofereixen moments sublims, del tot surrealistes. Quan sembla que ja és completament impossible superar els llindars del ridícul assolits fins ara,  Espanya encara dóna més de sí. El partit fundat per Aleix de Vidal-Quadras amb nom de diccionari, Vox, s’ha pres al peu de la lletra la metàfora del president Mas en una entrevista al “Corriere della Sera” i ha exigit per via d’urgència a les autoritats judicials el registre del seu despatx institucional. També demanaran l’ocupació d’Ítaca, a fi d’evitar que els independentistes aconseguim arribar-hi. D’autèntic sainet.
 
Ortega, Joana(vicepresident de la Generalitat de Catalunya).
Bonzo incomprensible.
Hi ha coses difícils d’entendre. Potser, si pensem bé, només des de la fidelitat enfollida a qui li deus tot. Perquè el súmmum de la estultícia política deu ser immolar-te al servei de Duran i Lleida (en la seva condició de portaveu de l’establishment) justament al mateix temps que Espanya et processa per desacatament. De fet, que algú com ella, que es va negar en rodó a portar endavant la consulta del 9-N en el seu format original, sigui de totes formes perseguida per la justícia espanyola és la demostració empírica de la inviabilitat tant dels sis condicionants, com de la pregunta proposada pel comitè de govern d’Unió per marejar la perdiu. Amb Espanya no hi ha cap possibilitat d’entesa sobre la llibertat de Catalunya, perquè és un estat construït sobre la imposició de Castella a les altres nacions peninsulars.
 
Rivera, Albert(president de Ciudadanos).
El rei taumaturg.
Les xarxes socials són molt cruels i els tuits de Rivera i els seus, blasmant la corrupció, són ara autèntics punyals. Ha acabat el temps de la política de saló i s’inicia l’enfangament amb la realitat. I a la vista de les primeres passes i dels arguments adduïts per defensar-les, cal concloure que la manca de vergonya política del líder neolerrouxista li farà ben aviat un lloc en els annals de la ciència política. Per justificar que fa exactament el contrari del que havia promès, que apuntala dos dels tres governs més corruptes de la seva Espanya, el dels ERO i el de la  trama Gürtel, diu que qui pacta amb ell queda sanat. Tocar Ciudadanos regenera. Fan miracles. Com el de convertir l’aigua en vi: les demoníaques ambaixades catalanes en actives oficines internacionals de promoció econòmica a Andalusia. Perquè el problema no és que siguin ambaixades, sinó que siguin catalanes.