El contrari de la mort

Viure protegit per guardaespatlles les vint-i-quatre hores del dia i ser l’objectiu principal de la Camorra no ha privat a Roberto Saviano (Nàpols, 1979) de seguir lluitant per la llibertat d’expressió i denunciar la situació que viu el seu país d’origen, Itàlia. Després de l’èxit de Gomorra, el qual li ha valgut preu a la seva mort, l’autor italià segueix defensant el deure dels escriptors i periodistes d’explicar allò que altres volen amagar.

El contrari de la mort és un petit llibre que explica dues històries. A la vista, les dues narracions no tenen res a veure, tot i que estan escrites amb la forma periodístico-literària que ja vam veure a Gomorra i amb la denuncia com a objectiu principal.

L’anell, el primer relat, és una història de la realitat de Nàpols, un territori que l’autor coneix profundament i on l’entramat viu dues realitats paral·leles. En aquestes primeres pàgines es reflexiona sobre la mort a partir d’uns assassinats i de com es veu aquesta situació des de fora. És la caça dels innocents, on les víctimes són els culpables. “Hi ha llocs on néixer comporta ser culpable. (…) Tothom culpable, tothom absolt. Els de fora, en canvi ho ignoren”. La culpa, doncs, es comparteix. El relat, conduït per un narrador en primera persona, transmet aquell sentiment d’ignorància que hom sent quan visita un país o viatja puntualment: el nouvingut mai sabrà els vertaders secrets que guarden els seus carrers, les cares dels seus habitants, perquè per això cal haver nascut allà o cal haver passat mitja vida. Així es comporta el protagonista, amagant la realitat a una periodista que el visita i que dóna per suposat que totes les víctimes de la màfia són delinqüents i estan a la llista negra per ajustaments de comptes. Per tant, el lector viu els dos móns paral·lels: el real, el que coneix Roberto Saviano, impregnat de por, de culpa, de sang i de terror; i el fictici, el superficial, l’aparença. La simbologia es reafirma en aquestes 26 pàgines: qui du tres anells està protegit per la Santíssima Trinitat i la dona que porta anell està lliure de qualsevol proposta.

El segon relat dóna nom a aquesta novel·la: El contrari de la mort és una història més extensa que explica el malson de Maria, una vídua que ha perdut el seu promès a la Guerra de l’Afganistan i que s’obsessiona amb Kabul, la ciutat on va ser carbonitzat l’Enzo en l’explosió d’un tanc. La jove vídua narra al narrador, també en primera persona i protagonista, el terror en el que viuen les famílies que esperen notícies dels soldats enviats al front. A les portes del casament, Maria relata com va rebre la notícia i quantes guerres queden desateses així com quants noms queden en l’oblit. L’última guerra no va ser la Segona Guerra Mundial: Itàlia té soldats repartits per molts territoris que també compten el número de morts. La simbologia també pren protagonisme: la placa militar com a únic símbol d’identitat i el negre de dol que cobreix a mares i núvies al llarg d’any de llàgrimes.

L’autor napolità presenta dues noves històries, fictícies aparentment, però amb la versemblança d’un reportatge periodístic. Dins del seu amagatall de protecció, Saviano llença una nova denúncia contra el poder, no tant cap al poder institucional, sinó contra el poder natural, el predestinat, el que passa de pares a fills i que s’accepta en silenci. El protagonista de L’anell diu que et formen per creure que allò que passa es contempli com a inevitable. Acceptar i callar.

El títol del llibre, va confessar l’autor en una roda de premsa, és un vers d’una cançó tradicional napolitana que diu que l’amor, i no la vida, és el contrari de la mort. Tot i que l’estil de Roberto Saviano és auster, rotund i punyent, encara hi ha escletxes d’esperança i d’amor: en les relacions, en els petits afers quotidians, en els gestos.

Malgrat que l’escriptor viu desconnectat i amb canvis de residència continus, Saviano ha escollit la temàtica compromesa que comuniqui i desordeni la consciència del lector. “No em compensa, però per altra banda em sento afortunat: altres no tenen el privilegi de fer una denúncia”, deia l’autor fa uns mesos davant dels periodistes. Miguel Aguilar, el seu editor a Espanya, sempre ha destacat la voluntat i l’esforç del periodista per seguir escrivint “en mig d’un autèntic infern”. La paraula és la condemna de Roberto Saviano, però també és la seva salvació.