Ara fa quaranta anys de l’estrena de 2001, una odissea de l’espai; jo la vaig veure fa uns vint. No vaig entendre res, res de res. Vaig sortir del cinema amb cara de perdre la Copa d’Europa. Per sort jo no vaig ésser l’únic, els meus companys i la resta del públic sortíem més o menys amb la mateixa cara. Que representa el monòlit? Per que es torna boig l’ordinador? Es deia Hal, no? I el final, aquelles increïbles imatges, que ni amb psicotròpics he aconseguit reproduir una explosió semblant de llum i de color; però que significaven? Ni idea? Doncs ara va i resulta que tot allò és una obra mestre. Això mateix m’ha passat amb El cel dins la memòria, no he entès res, res de res. Es possible que d’ací quaranta anys sigui una obra mestra, No sé si ho veuré.
El cel dins la memòria comença d’una forma senzilla i entenedora. El protagonista, en Lleonard Cabestrany, és un modèlic director d’una sucursal bancària de Palma, suposo. És un abnegat treballador que va començar des de baix i ara disposa d’una bona posició mercès al seu treball i la seva fidelitat a la empresa. Gaudeix , o pateix, d’un matrimoni monòton i avorrit amb n’Adelina Pitarch, la propietària d’un conegut restaurant de la ciutat. Coincideixen molt poc i tenen menys coses en comú. Hi son casats, comparteixen casa, amics i de tant en tant, llit. L’únic vici del Leonard és la lectura, assaigs de Montaigne, Nietsche i d’altres “foteses”. Vet ací que de sobte, el banc canvia de propietaris, i evidentment ell no encaixa amb les noves línies d’actuació de l’empresa, i conseqüentment es degradat, arraconat i pateix el famós mobbing.
A partir d’aquest punt, és quan l’autor comença amb les petites dosis d’àcid lisèrgic. En plena caiguda professional, i sota l’efecte de l’alcohol, típic no?, li fot una mà d’hòsties a la dona que la deixa mig baldada. El Lleonard atabalat i acollonit fuig, i posats a fugir, fuig lluny. Agafa el cotxe i va cap al nord, (no hi érem a Palma?), creua França i arriba a una ciutat que es diu Baselgraz, capital d’Auswizerland, a que sona aquest nom? “Per casualitat”, a Baselgraz hi és la seu de la firma que va comprar el banc del Lleonard. I per més INRI, l’autor posa a treballar el nostre protagonista al gegantí magatzem de la principal empresa d’aquesta firma; empresa amb altra nom que fa por: Owerkomp.
A partit d’ara augmenten les dosis de LSD. El Lleonard, ara sota la personalitat d’un argentí sense papers, Carlo Castellani, pateix una ascensió professional meteòrica. Passa de camàlic sense papers a director general de la companyia. De viure a una pensió de mala mort, a viure en un palauet. De menjar llengua de bou, a menjar llagosta. De estar rodejat de indigents, borratxos, immigrants, a parlar de tu a tu amb el president de la república, gairebé increïble! Alhora l’autor aprofita per mostrar-nos una societat degradada, xenòfoba, feixista, que practica la segregació racial, els experiments genètics per crear una raça d’esclaus i d’altres barbaritats per l’estil. Res de nou, només hem de mirar fa seixanta anys l’Alemany nazi.
I ara la sobredosi; per damunt d’aquest batibull plana el director de la famosa firma. De mal nom Big Brain, mou els fils de la societat de Auswizerland i a mogut la vida del Lleonard des de la seva fugida fins a la seva ascensió al cel d’aquest país, increïble! De tota manera, el final es veu venir molt abans d’acabar l’obra. Recordeu de les pel·lícules en blanc i negre? Sempre acaben amb una corredissa carrer avall. El cel dins la memòria només pot acabar de la manera que acaba, amb la desaparició del protagonista.
“Així va ser com la lluïssor d’un gran revòlver platejat s’interposà entre ell i aquell sicari i va contemplar, impàvid, com enroscava un silenciador i li deia, a veure, no et moguis i tot anirà bé, agenolla’t i acota el cap i faré una bona feina, i ell va obeir, s’agenollà, va cloure els ulls i encara va tenir temps de percebre el primer espetec escardat dissolt dins un bastíssim oceà crepitant d’ondulants arpegis atonals”
Aquest és el resum més o menys lineal i fidel de la novel·la. Però la idea, el transfons, el que ens ha volgut transmetre en Miquel Mas Ferrà soc incapaç de copsar-lo. Depèn i com, el llibre sembla una lloa a la societat xenòfoba, feixista i nazi, però el meu interior, la meva trista intel·ligència es nega a creure-ho; suposo que a un llibre així no li donarien el Premi Ciutat de Mallorca. Llegint el llibre d’una altra manera, poder que l’autor ens vulgui avisar fins on pot arribat la nostra societat; critica aquest tipus de societats exagerant els seus trets; mostrant-nos com poden arribar a ésser si s’aboquen a segons quins abismes. Aquesta sembla la lectura més lògica, però és una suposició meva, perquè el llibre tampoc ens ho mostra. Tant de bo una mica de sarcasme, d’ironia, d’exageració creïble, o increïble, ens ajudarien. Tal i com està plantejada l’obra ens deixa en una terra de ningú que no ens permet arribar al fons del missatge que ens vol donar l’autor.
________
Imatge que il·lustra l’article de Uh Ah.
El cel dins la memòria
de Miquel Mas Ferrà
Palma: Editorial Moll, 2008
256 pàgines, 15 €
Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2007
