Ja fa unes setmanes que tenim al cap la gran pregunta: què passa amb el cinema català, en català o fet i produït a Catalunya? Gran part de les sales de cine, amb xantatge inclòs, ja hi han dit la seva: la llei del cinema serà la fi del món. D’altra banda però, Cannes té una altra respota i és contundent: una plama d’Or i una de Plata al festival de cinema d’autor més important d’Europa.
El cas és simple d’explicar i senzill d’entendre: una pel·lícula coproduïda a Catalunya, per Eddie Saeta i Lluís Miñarro concretament, acaba de guanyar la Plama d’Or a Cannes, és a dir, la millor pel·lícula de l’any. Un premi que han guanyat els millors directors de cinema d’arreu del món, aquest any recau en un film de coproducció catalana. I rebut ni més ni menys que de la mà de Tim Burton.
Però anem una mica més lluny. Un altre dels plats forts del certamen, també premiat, va ser Biutiful, la darrera pel·lícula d’un dels millors directors del moment, el mexicà Alejandro González-Iñárritu. El film es va endur una palma de Plata a la millor interpretació per a Javier Bardem per un film que té Barcelona com a gran protagonista i que a més fa de contrapunt perfecte a la ciutat que vèiem a Vicky Cristina Barcelona. El Raval és, doncs, l’escenari d’un altre dels films premiats a Cannes que, a més, està coproduït per Televisió de Catalunya. Així que la pregunta és clara: el català no va enlloc al cinema? Parlem-ne.
Cartellera de cinema en català
Íngrid, un dels films més arriscats (i fallits) dels darrers mesos. Una producció de casa nostra amb l’Eduard Cortés com a director, que no aconsegueix cap dels seus objectius en un intent poc reeixit de fer un film modern, transgressor i basat en les xarxes socials. En definitiva, completament prescindible tot i el seu gran atreviment.
Perdona si et dic amor, dirigida per l’italià Federico Moccia: a Niki, una jove de 17 anys, i l’Alessandro, un publicista d’èxit vint anys més gran, viuen una apassionada història d’amor.
Ciutat de vida i mort s’ha estrenat subtitulada al català, tot i que com sol passar en aquests casos, només podreu veure-la en un sol cinema d’arreu de Catalunya: el Verdi, a Barcelona. Es tracta d’una pel·lícula bèl·lica que narra la invasió de la Xina per part de les tropes japoneses l’any 1937 i les atrocitats que l’exèrcit nipó va cometre contra la població civil a Nanking, llavors capital xinesa. Dirigida per Lu Chan.
Segueix en cartellera Com ensinistrar un drac. Dreamworks torna a escena amb la intenció d’oferir un film amb l’èxit de Shrek i Madagascar, els títols més celebrats de la competidora de Pixar. La divertida i entretinguda història d’un víking que es fa amic d’un drac, s’estrena en 3D i en català.
La bomba del Liceu, un documental del reconegut Carles Balagué. Després de la gran acollida per part de crítica i espectadors dels seus tres documentals anteriors (La casita blanca, De Madrid a la Lluna i Arropiero), sembla que tindrà menys sort amb aquesta proposta: interessant al principi, però massa basada en l’entrevista i amb pocs recursos visuals. Tot i això, explica una època, una classe social i una ciutat com a reflex d’un país que la revaloritzen.
Ens veiem demà, que no només s’estrena en català sinó que a més és una estrena produïda i rodada a casa nostra. Dirigida per Xavi Berraondo, planteja què passaria si quan ens morim una part de nosaltres seguís viva, mentre que l’altra segueix en una realitat paral·lela. Amb els millors actors de casa nostra: Marc Cartes, David Selvas, Mercè Llorens, Mercè Pons, Lluís Soler, Tània Sàrrias, Nina, Jordi Boixaderes, Juli Mira o Mercè Arànega.
Millennium 3 és el desenllaç definitiu de la saga novel·lesca. Tot i això, la gent no ha hagut d’esperar massa, ja que la trilogia s’ha resolt en pocs mesos i amb grans ingressos de públic. Una vegada més, Millennium tornarà a funcionar de públic tot i que no tant de crítica, ja que el film no ha agradat massa als professionals de la informació cinematogràfica.
