L’article 35 de l’Estatut estableix que ‘totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut’ i que ‘el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i el no universitari’. A més, afegeix que ‘els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari’. Aquest punt és sotmès a interpretació del tribunal, que també analitza la frase de l’article 6.1 que afirma que el català és ‘llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’.
Els magistrats del Constitucional considera que l’article 35 admet una interpretació dins de la Constitució ‘en el sentit de que no impedeix el lliure i eficaç exercici del dret a rebre l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular i d’aprenentatge a l’ensenyament’. De fet, el TC remarca que ‘com a principi, el castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’ i que el català ‘ha de ser’ llengua vehicular, ‘però no l’única que gaudeixi d’aquesta condició, predicable amb igual títol del castellà en tant que llengua així mateix oficial a Catalunya’.
Segons la resolució, ‘res impedeix que l’Estatut reconegui el dret a rebre l’ensenyament en català i que aquesta sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en tots els nivells de l’ensenyament’. ‘Però res impedeix, en canvi’, s’afegeix, ‘que el castellà no sigui objecte d’idèntic dret ni gaudi, amb la catalana, de la condició de llengua vehicular en l’ensenyament’. De fet, els magistrats asseguren haver descartat ‘des d’un principi tota pretensió d’exclusivitat d’una de les llengües oficials en matèria d’ensenyament’.
El TC constata que l’Estatut ‘omet en la seva literalitat’ cap referència al castellà com a llengua docent, però afegeix que aquest ‘silenci’ obeeixi a ‘un propòsit deliberat d’exclusió’, ja que ‘el precepte estatutari es limita a assenyalar el deure d’utilitzar el català normalment com a llengua vehicular’, però ‘no com l’única, sense impedir per tant –no podria fer-ho- igual utilització del castellà’.
D’aquesta manera, s’estableix que l’article 35.1 ‘no és inconstitucional interpretat en el sentit que amb la menció del català no es priva al castellà la condició de llengua vehicular i d’aprenentatge’. Així, es determina que la interpretació constitucionalment ‘admissible’ és ‘la que condueix a l’existència d’aquell dret a l’ensenyament en castellà’.
