L’arribada de Laporta al FC Barcelona va aconseguir canviar moltes coses a Can Barça. Per una banda, la junta directiva abandonava aquella estètica carca i es modernitzava, de manera que va passar a omplir-se de joves empresaris i directius amb les coses clares i ganes de fer les coses amb rapidesa i diligència. Esportivament, el fitxatge de Ronaldinho fou clau per a tornar a guanyar títols, i la segona copa d’Europa de la història del club n’és un exemple claríssim.
Durant aquest segon mandat de Laporta, sembla que el president blaugrana està incidint en el tercer pilar de la seva campanya electoral: reforçar i exhibir la catalanitat del club. Al seu programa electoral ja prometia que els jugadors i esportistes haurien de “respectar les institucions i la cultura catalanes, així com aprendre la nostra llengua”.
Les classes de llengua catalana als jugadors s’han ampliat, tot i que no són obligatòries. Pels cursos hi han passat jugadors com Luis Enrique -que actualment parla un català quasi perfecte- i Javier Saviola, ara al Madrid. A més el club ha donat suport sempre a campanyes com la de 2005 ‘Dóna corda al català’ i no ha dubtat a defensar les institucions catalanes malgrat que això els suposés crítiques arreu de l’Estat.
Una de les últimes conquestes blaugranes és la redacció de contractes. En els fitxatges del Barça, els contractes amb els jugadors són únicament en català i anglès. Fins i tot en els traspassos i d’altres contractes, la documentació jurídica blaugrana s’emet en català. Això ha provocat algun problema a l’Estat espanyol, com durant les negociacions pel traspàs de Motta a l’Atlètic de Madrid. Els dirigents del club madrileny van rebre la documentació tramesa per fax des de Barcelona en català, i van haver de contactar amb un despatx d’advocats per tal de que els la traduïssin.
Des del directe!cat ens agrada aquest Barça desacomplexadament català, que escriu els seus documents en la seva llengua. Les queixes provinents d’Espanya, o en aquest cas concret, de l’Atlètic de Madrid, només demostren que l’Estat ignora sistemàticament les llengües oficials i a Espanya ningú té interès en aprendre-les, al contrari del què passa a Suïssa, on la majoria de la població parla les diverses llengües del país.
