A més del gos de la Ventafocs, altres dels personatges Disney que reflecteixen els símptomes característics dels trastorns del son es troben en les pel·lícules de la Dama i el Vagabund, Tod i Toby i el Dia del Judici de Pluto.
El líder de la investigació, el neuròleg de la Unitat del Son de l’Hospital Clínic Álex Iranzo, va detectar mentre veia amb els seus fills la pel·lícula de la Ventafocs que el gos de la protagonista patia un malson i a més udolava, bordava, gemegava i movia les potes violentament com si perseguís algú. Segons Iranzo, el més sorprenent de la investigació és que aquest trastorn, “descrit perfectament” en la figura del gos, no va ser descrit per la literatura mèdica fins al 1986 i la pel·lícula de la Ventafocs està datada el 1950.
En el conte original de la Ventafocs, de Parrault (1967), i l’adaptació dels germans Grimm (1812) no es descriu cap gos amb aquest trastorn del son, fet que indica que aquest episodi de la pel·lícula va ser una invenció dels guionistes de Disney.
A partir d’aquest fet, Iranzo i l’equip investigador, del qual forma part el neuròleg del Centre Regional de Trastorns del Son de Minnesota Carlos H. Schenk i Jorge Fonte, autor de diversos llibres sobre Walt Disney, va comprovar la presència d’altres tants exemples entre els 46 clàssics de Disney i més de 500 curtmetratges des del 1937 fins al 2005.
L’extensa revisió va demostrar que els trastorns de la conducta del son també apareixen en altres tres gossos de les pel·lícules de La Dama i el Vagabund (1955), Tod i Toby (1981) i un curt d’El Dia del Judici de Pluto (1935).
Aquests gossos, tots mascles i majors d’edat, gemeguen, ploren, moquegen, miolen i mosseguen mentre somien que estan perseguint algú o intentant escapar.
