Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

Desmuntem les mentides de La Vanguardia sobre els cognoms del Parlament

La Vanguardia ha generat una forta polèmica en publicar un article, en la línia del que en el seu dia va publicar La Razón,  on assegura que segons l’ IDESCAT només 32 de los 135 diputats escollits el 27-S tenen algun cognom que figuri entre el  25 més freqüents a Catalunya. La noticia es basa en l’anàlisi barroera de les dades i sense tenir en compte qüestions fonamentals sobre la distribució de la freqüència i repetició dels cognoms a Espanya i Catalunya. El directe.cat ha preguntat a un expert que dóna les claus per rebatre aquest nou intent de qüestionar la legitimat i representativitat de Junts Pel SÍ i de la classe política catalana al Parlament.

Redacció
Redacció 22/02/2016

Els càlculs interessats de La Vanguardia

Quim Sangrà, membre de l’Associació Pedra Seca d’Estudis Genealògics, fa un seguit de reflexions que desmunten les manipulacions i mentides que La Vanguardia, han llançat sobre els cognoms del diputats del Parlament.  En primer lloc, Sangrà esmena els càlculs de La Vanguardia. El diari assegura que hi ha 32 diputats amb els 25 cognoms més freqüents i que suposen menys del 24% del Parlament, mentre que en el conjunt de Catalunya aquests cognoms són gairebé el 40% de la població. El cert però, és que La Vanguardia erra en els càlculs perquè sumen les dades del primer i el segon cognom i s’obliden que hi ha gent que porta dos dels cognoms més freqüents, que el diari computa com a persones diferents quan són una persona i per tant són repetits. Si s’agafen per separat els primers o segons cognoms, o es fa la mitjana, el resultat és que només un 20% del conjunt de la població porta algún dels cognoms més freqüent, sent generosos no arribaria al 30%. En resum, al Parlament duen els cognoms més freqüents un 24%, el que suposa una desviació estadística irrellevant i més si es té en compte que al Parlament hi ha representats territoris amb major diversitat de cognoms.

 
“El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López”
 
En segon lloc, Sangrà assenyala que La Vanguardiqa interpreta les dades de l’IDESCAT com vol, ja que els percentatges dels cognoms García i els 7 patronímics hiperrepetitius castellans -López, Martínez, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González-, sumats arriben només al 23,6%  (amb segons cognoms inclosos) del total de cognoms de Catalunya, mentre que més del 76,4% dels catalans tenen altres cognoms. “Que García, Martínez o López, siguin els noms més freqüents, no vol dir que siguin els cognoms que porta tothom, si no, simplement els més repetits, però amb uns percentatges molt baixos. El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López, com tampoc dir-seTorres, Molina o Gil que són ambivalents (català i castellà alhora) o Vila, que és el cognom d’origen només català més freqüent”, assenyala Sangrà que acusa l’entitat antiindependentista de manipular les dades per dir “bajanades i d’utilitzar els cognoms com a arma llancívola”.
 
Els cognoms castellans són molt repetitius i tenen una variabilitat molt baixa, per això són més comuns
 
“Els cognoms catalans en canvi són molt més variables, hi ha molts més cognoms catalans, i el sistema basc, per exemple,encara és més variable”, explica Sangrà, que assegura que això justifica que García, Martínez i López siguin els noms més repetits. De fet, Sangrà recomana un cop d’ull al mapa de la concentració de cognoms per províncies a Espanya, fet en bases a les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE),  la distribució dels cognoms a l’estat espanyol  s’explica pel “sistema” de cognoms castellans, que es basa molt en els cognoms asturlleonesos (de la llengua asturlleonesa) i per això el màxim de concentració es troba en la zona d'Astúries i Castella i Lleó, explica Sangrà.
 
Els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten ben diferenciats del sistema castellà
 
La repoblació cap al sud i el tipus de feudalisme castellà, molt depenent del “senyor” fa que tant a les dues Castelles, com a Andalusia i Extremadura els cognoms que substitueixen els noms moriscos durant la reconquesta i més tard els que quedaven, juntament amb els hebreus, siguin els patronímics castellans dels “senyors feudals” (García, Fernández, López, etc…).  Clarament, els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten encara avui en dia, ben diferenciats del sistema de baixa variabilitat dels patronímics asturianocastellans.
 
Aquest fet s’evidencia ja a inicis de l'Edat moderna (ss. XV i XVI) quan començà el costum d'afegir-hi un cognom o topònim al cognom (López de Ayala, Martínez de Heredia, etc…) per a poder distingir les diferents branques en poblacions en què la immensa majoria de vilatans tenien el mateix cognom. De fet, aquest és l'origen inicial de que a Espanya (i, en part, a Portugal) s'adoptin els dos cognoms-una raresa a Europa-, i s'oficialitzin quan s'inicia el Registre Civil el 1875, perquè els cal una eina per a poder identificar correctament les persones.
 
Fins ben entrat el s.XIX Catalunya, a diferència d’Espanya, només feia servir un cognom
 
Cal recordar que a Catalunya, diu Sangrà, el sistema originari de cognoms és d'un sol cognom fins a ben entrat el s. XIX –com demostren els registres parroquials- i que no és fins el 1875 també que a Catalunya la gent no comença a fer servir els dos cognoms (cosa que només feien algunes famílies benestants, generalment  per a conservació del cognom de les pubilles). Si Catalunya hagués estat un estat sobirà tot aquest temps, de ben segur que duríem un sol cognom, perquè amb la variabilitat de cognoms d'aquí no hagués calgut aquesta mesura.

 
 

Relacionats