- Publicitat -
A les 11h de demà dimecres comença la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, i el guirigall en el qual estan instal·lats els partits independentistes és alarmant. La trobada entre Rovira i Puigdemont a Brussel·les, reunió que, per cert, va cloure amb un acord, no va agradar a la seu nacional. “Cal ser realista”, expliquen fonts del partit.
El realisme que vol Rovira, en realitat, és la transparència que clama gran part de l'independentisme que durant més de 18 mesos va escoltar dels membres del Govern i dels partits que tot estava llest per ser un Estat independent. Realisme és admetre que no estaven preparats, que no es va defensar des d'una actitud de no-violència activa la República i que durant mesos dins de Junts pel Sí i l'executiu català hi havia estratègies paral·leles que tenien una lectura electoral. Realisme, al cap i a la fi, és tractar com un adult el teu votant.
És legítim, o fins i tot una exigència, demanar que vagin caient les teles que cobreixen els elements de l'escenari. A poc més de 24 hores de l'inici de la nova legislatura encara no hi ha una estratègia en comú per… Desplegar la República? Gestionar l'autonomia? Frenar el 155? Refundar el republicanisme? Recuperar el Govern legítim? Admetre que es varen equivocar?
Potser el més sensat, en primera instància, és admetre que, efectivament, la Declaració d'Independència només fou això, una declaració de caràcter simbòlic. Potser caldria explicar que el to il·legítim que es va donar a les eleccions del 21 de desembre s'ha evaporat. Potser és moment de tolerar, molt que pesi, que amb segons quins debats partidistes i amb la distinció entre presos i exiliats s'ha normalitzat una situació molt greu com és la persecució judicial contra un projecte polític. Malgrat els 4 diputats del PP, Rajoy es pot donar per satisfet pel lamentable debat sobre com derrotar el 155.
Una legislatura realista
La legislatura que demà comença serà excepcional, i ho serà per qüestions tan singulars com el fet que el candidat a la presidència de la Generalitat que té més suport no podrà assistir al Parlament pel risc a ser detingut. Que hi ha vuit membres de dues llistes polítiques que no tenen garantit el seu dret a la participació política. Que el número 1 de la segona llista independentista més votada tampoc pot recollir el testimoni per exercir la presidència de l'executiu perquè resta empresonat.
Amb aquest escenari anormal, i amb l'experiència d'una tardor on la repressió i l'autoritarisme es varen imposar a la legitimitat, no seria realista admetre que la proposta d'arribar a seure a la taula amb Rajoy és una quimera que només es pot complir si hi ha un múscul polític i popular unit en la causa de la República? No és estrany pensar que fer un Govern en els terminis que va exigir el president del Gobierno és blanquejar el modus operandi de l'Estat?
La legislatura anterior va partir d'una premissa molt clara, pressionar fins a forçar una negociació entre Catalunya i l'Estat que propiciés un referèndum. Per arribar a aquesta fita, cal un element de pressió. En aquell moment podria haver estat la mobilització popular, es va desaprofitar. Creure que ara, acollint els terminis del Gobierno, hi haurà un canvi d'actitud i que amb la gestió de la Generalitat amb els pressupostos prorrogats es podrà negociar quelcom és un excés d'ingenuïtat. Si vas acceptar l'amenaça una vegada, què farà pensar a l'amenaçador que no tornarà a funcionar?
Si el realisme d'aquesta legislatura no és cap altra que el de tornar a treballar per encetar un procés de negociació, és imperatiu tenir elements de pressió. I ara mateix el bloqueig institucional amb l'exigència del retorn dels presos polítics i el Govern a l'exili amb revifar la mobilització popular amb accions concretes com l'emancipació de l'IBEX 35 són, entre altres que poden sorgir, apostes que tenen un consens més ampli del que sembla.
Publicitat
