Fa un parell de setmanes us presentava en aquesta mateixa secció una notícia referent a la tècnica de criopreservació de texit ovàric, emprada en dones que s’han de sotmetre a tractaments de quimio o ràdioteràpia, per tal de preservar la seva fertilitat.
La congelació d’òvuls, que persegueix aquest mateix objectiu, està essent comentada darrerament en els nostres mitjans de comunicació degut a les publicacions al respecte de diferents clíniques del nostre país.
En aquest cas la tècnica sorgeix com a resposta a la tendència actual d’endarrerir l’edat per a ésser mare degut a raons sòcio-econòmiques.
Pel que fa a la metodologia, la tècnica és ben diferent que la preservació de teixit ovàric: cal obtenir un nombre d’òvuls que ens permeti unes expectatives raonables d’èxit el dia que es deicideixi descongelar, i per tant la dona haurà de sotmetre’s a una estimulació ovàrica mitjantçant fàrmacs i posterior punció fol·licular de caràcter ambulatori per tal de recuperar els òvuls dels ovaris. És a dir, fins aquest moment, exactament el mateix tractament que una pacient a qui es realitza una fecundació in vitro.
Acte seguit, es procedeix a congelar els òvuls. A diferència de la tècnica més extesa fins ara, que era la congelació d’embrions (és a dir, posterior a la fecundació), en aquest procés no intervenen els gàmetes masculins, no cal tenir parella ni recórrer a mostres de donant i per tant la dona pot perllongar en el temps aquesta important elecció.
Com veiem, aquesta tècnica no substitueix la de congelació de teixit ovàric, donat que el perfil de la pacient és ben diferent i normalment les dones que s’han de tractar per alguna tumoració no disposen de temps per a dur a terme la estimulació ovàrica.
La congelació d’òvuls sempre ha estat vista amb grans esperances pels experts en reproducció assistida. Malgrat tot, la confluència de diferents factors ha permès que s’estigui avançant molt en aquesta tècnica el darrer any. Per una banda, la Llei espanyola permet des de l’any passat la seva aplicació clínica, sempre sota la autorització administrativa pertinent. Per l’altre, un nou sistema de congelació (conegut científicament com a vitrificació) presenta taxes de supervivència majors i que permeten pensar en una aplicació clínica.
Una altre utilitat d’aquest mètode seria la congelació d’oòcits de donant, de manera semblant al que des de fa molts anys es fa als bancs de semen, fet que agilitzaria notablement el procés de donació d’oòcits.
Malgrat tot, com tota nova tècnica en reproducció assistida, presenta certa controvèrsia. Un dels aspectes que caldria limitar de la tècnica seria l’edat fins a la qual la dona podria disposar dels seus propis gàmetes, per tal d’evitar gestacions en dones d’edat massa avançada, de forma similar al que es fa amb les receptores d’oòcits. En aquest cas però, donat que es tracta dels seus propis gàmetes, posar aquest límit pot comportar dificultats tant legals com ètiques.
En definitiva, tot indica que la tècnica ben aviat estarà a punt, resultant una opció encertada i previsora per a aquelles dones amb una certa edat i que no tinguin present un projecte reproductiu a curt plaç.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
