Dissabte, 31 de juliol de 2021 - Edició 1101
La República

Classe magistral de tracte colonial

A hores d’ara s’acumulen els qualificatius gruixuts sobre la vaga del servei del control de seguretat a l’Aeroport de Barcelona-El Prat. Creix la indignació a mesura que es coneixen més i més dades sobre els preus de les contractacions de serveis en comparació amb Barajas. El tracte del govern espanyol amb l’aeroport català és de pur saqueig: es tracta de munyir la gallina dels ous d’or sense pietat, esprémer i esprémer, apretar i apretar. Que la meitat de tots els beneficis de la societat s’obtinguin a Barcelona i multipliquin per sis els de la capital, es fonamenta, també, en unes condicions d’explotació draconianes, a lloms de les condicions de treball i del servei als viatgers. Un símbol preciós del tracte colonial que es dispensa a tot un país, just a l’inici de la campanya pel sí. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 12/08/2017

BOLADO. La tàctica de la por es desfà setmana a setmana, a mesura que ens apropem al dia D i el Govern i el Parlament continuen amb el rumb compromès cap al Referèndum d’Autodeterminació. Als adversaris només els queda l’amenaça, cada dia més sonora, més exagerada… i més buida. En poques hores el PSOE va haver d’admetre que votarem, però que no serà vinculant; el PP anuncià (per enèsima vegada) un desembarcament del govern espanyol a Catalunya durant el setembre (i per a què, si no hem de votar?); i la camarilla del Borbó ara regnant (l’altre està molt ocupat vivint com un rei, ah calla!) ha fet públic que buidarà la seva agenda durant la setmana prèvia al primer d’octubre. Curiosament, doncs, tot i que a Catalunya no ha de passar res perquè l’estat de dret i bla, bla, bla, tots els actors del Règim es preparen per a la Gran Batalla.

CAMPANYA. La gent de Demòcrates continuà anant per davant pel que fa a l’acció estratègica en favor de la independència. Aquesta setmana ha presentat una campanya, sobretot centrada a les xarxes socials, amb alguns espots dedicats a destacar tot allò que perdrem si votem a favor de la independència el proper 1-O. Finançar Florentino Pérez o escoltar que cal espanyolitzar els nens catalans. Tantes i tantes coses. En efecte, la campanya no només ha d’abordar els possibles efectes (positius i negatius) de la constitució de la República Catalana en un context de radical oposició per part del Regne d’Espanya, si no també quines seran les conseqüències del manteniment de la dependència agreujades per la condició de perdedors reduïts per la metròpoli a la força. A partir d’ara, el sí ha de convertir-se en un veritable allau d’arguments: deixem de parlar de si farem o no el Referèdum. Donem-lo per fet i  guanyem-lo.

CREDIBILITAT. Aquests dies s’ha comentat abastament la conversa entre Jordi Xuclà, històric del grup parlamentari del PDeCAT, i  la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, segons la qual la popular s’hauria vantat que Moncloa està en condicions de guanyar 10-0 a les institucions catalanes el partit del primer d’octubre. La xuleria de la líder popular ha servit per empipar fins i tot gent tan moderada com l’exconseller d’economia Andreu Mas-Colell, autor d’un article memorable al respecte. Potser també ha provocat por en Xuclà, qui va protagonitzar una entrevista no gaire afortunada en la qual posava els escons del seu partit a disposició d’una possible moció de censura per a desallotjar Rajoy a partir del 2 d’octubre. No podem volar-nos la credibilitat amb tanta facilitat: el dia següent del Referèndum, tots els escons independentistes del Congrés, a les ordres de la majoria independentista a les institucions catalanes. Res més , ni menys.

CARTELL. Ha fet bé la CUP de llançar amb força la seva campanya, adreçada al seu públic, de cara al Referèndum d’Autodeterminació. És temps que tothom exposi els seus missatges. El disseny, vinculat al cartellisme dels anys vint i trenta, sembla un encert. No podem dir el mateix de la inclusió, entre els personatges representats, del president Artur Mas: sorprèn que calgui escombrar justament algú a qui fins ara es vantaven d’haver llançat a la paperera de la història. Cadascú, amb les seves obsessions, però barrejar Mas amb el Borbó, Rajoy i Florentino Pérez no sembla agumentalment molt lluït. El que sí que resulta comic és que el líder del PP de Catalunya aprofiti l’avintentesa per pujar-hi a la parra. Exclamar-se de la voluntat d’exclusió dels altres i titllar la CUP de feixista, venint d’algú que, justament, ha fet campanya a les eleccions muncipals amb enormes cartells sota el lema “Limpiando Badalona” resulta un gir veritablement entranyable.

DETENCIÓ. En una altra acció (memorable per la seva alçada democràtica) de l’organisme continuador del Tribunal d’Ordre Públic, aquesta setmana, el magistrat Ismael Moreno, de l’Audiència Nacional, ha ordenat al dictat de la interpol la detenció d’un periodista turc acusat de delictes d’opinió. En concret, del gravíssim delicte d’escriure articles de premsa portant la contrària a l’autòcrata Erdogan. El Regne d’Espanya, solidari en la lluita contra el nacionalisme kurd, actua així com a lacai al servei del projecte autoritari del líder turc. El citat periodista, però, gaudeix de doble nacionalitat i passaport suec, així que els espanyols han picat ferro fred i poden sortir força malparats en la seva imatge internacional. Com tantes vegades s’esdevé en les seves relacions amb Catalunya la barreja d’incompetència i supèrbia és revela fatal en l’acció exterior espanyola. Diu el ministres Dastis que ningú ens fa cas: segur-segur que pensen dir-li a ell què faran quan declarem la indepedència en poques setmanes.

DISSOLUCIÓ. Tal i com el professor de dret Josep Costa ha posat de relleu a les xarxes aquesta setmana i l’ARA ha recollit àgilment en portada dijous, una sentència del TC sobre la llei de la funció pública basca, ha obert un veritable esvoranc en l’atrotinat casc del sistema autonòmic. L’enfonsament està asseguretat. La disposició del Constitucional estableix que ja no caldrà un recurs davant l’alt tribunal en el moment de l’aprovació de la norma autonòmica, sinó que qualsevol jutge podrà deixar-la sense efecte a criteri seu si considera que una norma de caràcter estatal aprovada amb posterioritat la contradiu. El nivell d’inseguretat jurídica al qual pot abocar una decisió d’aquesta mena serà de traca i mocador. En tot cas, definitivament, adéu a qualsevol mena de competència exclusiva per part de les autonomies i, en el cas de Catalunya, bona nit i tapa’t al sistema (entre moltes altres coses) d’immersió lingüística. Independència o dissolució.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.