Dimarts, 27 de juliol de 2021 - Edició 1097
La República

Cada català paga en impostos a Madrid 1.094 euros que no retornen a Catalunya

La Fundació BBVA ha donat a conèixer aquest dimecres un estudi sobre les balances fiscals a l’estat espanyol en el període 1991-2005 i que situen Catalunya com el segon territori de l’estat que més aporta i menys rep, per darrere de Madrid, una situació que es manté invariable independentment dels canvis de govern. Segons les dades, Catalunya té un dèficit de 6.934 milions anuals, per darrere de Madrid, que en té 12.304, tot i que a aquesta comunitat no li imputen les inversions dels organismes de l’estat que, segons els autors, beneficien el conjunt dels ciutadans espanyols. Per càpita, cada català aporta netament a l’estat 1.094 euros anuals, i en relació al PIB, el saldo negatiu de Catalunya és del 5,20%. Els autors de l’estudi han advertit que el finançament autonòmic té un impacte poc destacat en els signes de les balances fiscals.

Redacció
Redacció 28/11/2007

Madrid, Catalunya i les Illes Balears, apareixen a l’estudi com les tres úniques comunitats amb un saldo negatiu per càpita i en relació al PIB, i juntament amb el País Valencià, són les úniques quatre que tenen un saldo negatiu en aportació al conjunt de l’estat.

Segons el document que ha donat a conèixer la Fundació BBVA, Madrid aporta netament a l’estat 12.304 milions anuals, Catalunya 6.934, les Illes Balears 770 i la comunitat valenciana 228. A l’altre cantó de la balança destaca Andalusia, amb un balanç positiu de 10.237 milions.

En relació al PIB, el saldo de Catalunya és del -5,20%, mentre que el de Madrid és del -10,18% i el de les Illes Balears el -4,29%. Melilla (+22,19%), Extremadura (+21,68%), Ceuta (+19,39%) i Astúries (+14,53%) són les que registren un saldo positiu més destacat. Els autors han destacat que en el còmput de Madrid no s’han tingut en compte inversions de l’Administració espanyola a la capital de l’estat que, pel seu caràcter ‘general’ s’imputen al conjunt dels ciutadans del país. D’aquesta manera, les dades de Madrid no recullen les inversions en organismes situats a la capital, com per exemple les despeses de la Monarquia o del funcionament dels ministeris.

L’estudi, que ha estat elaborat per dos dels membres de l’equip d’experts als què l’executiu espanyol va encarregar la redacció dels criteris pels que s’han de calcular les balances fiscals, també apunta que la diferència entre les despeses de l’estat a Catalunya i les aportacions dels ciutadans entre 1991 i 2005 ha anat creixent de forma exponencial en aquest període.

El diferencial de 1991 va ser de -3.442.085 euros, el de 1992 de -3.882.194; el de 1993 de -1.565.981; el de 1994 de -2.551.603; el de 1995 de -2.297.680; el de 1996 de -3.898.101; el de 1997 de -3.877.328; el de 1998 de -4.553.400; el de 1999 de -6.692.948; el de 2000 de -7.402.400; el de 2001 de -8.176.585; el de 2002 de -9.220.522; el de 2003 -8.690.822; el de 2004 -8.175.249; i el de 2005 -11.003.091.

Segons els autors, les dades demostren que aquesta és una situació ‘estructural’ que s’ha mantingut un sentit invariable en els 15 anys i, per tant, que és independent al color dels executius de Madrid o de la Generalitat.

A més, la ‘solidaritat’ es manté sempre en la mateixa direcció, i una ‘descentralització’ que inclogués canvis en el sentit de les balances fiscals, han dit, ‘alteraria de manera notable’ el patró actual de la ‘solidaritat’. Els autors també han apuntat que l’estudi permet detectar ‘anomalistes’ en aquest règim de solidaritat en els casos del País Basc, Navarra i Canàries. Les dues primeres comunitats consten entre les que tenen un PIB per càpita més alt, però en canvi són beneficiàries netes.

Un altre dels factors destacats és que el finançament autonòmic no afecta de forma substancial el sentit de les balances. Segons els autors, el finançament que tindrà una repercussió ‘moderada’ en el dibuix dels fluxos i per tant no introduirà canvis en l’esquema que ha regit els últims anys.

El catedràtic d’Anàlisis Econòmic de la Universitat de València, Ezequiel Uriel, ha explicat que segons el seu criteri, la despesa de l’estat s’hauria d’equiparar entre els ciutadans de tot l’estat perquè ‘no és raonable’ que una comunitat tingui més recursos que altres comunitats per exemple en sanitat i educació.

Per realitzar l’estudi, els autors s’han basat en els ingressos de l’Administració Pública i els seus organismes en cada territori i en els ingressos que rep aquesta mateixa administració. Els ingressos s’han imputat al territori en què resideixen les persones que finalment suporten la càrrega, al marge d’on es realitzi la recaptació, i les despeses s’imputen al territori on resideixen les persones que consumeixen els serveis públics, al marge d’on es localitzi la despesa.