Dilluns, 2 d'agost de 2021 - Edició 1103
La República

Avui, contra el terror i els seus beneficiaris

Centenars de milers de catalans ens manifestarem avui en defensa dels valors democràtics i per la convivència, molts vestits de blau, com demanen les entitats que promouen l’acollida dels refugiats, en defensa d’una societat catalana que continuï essent com la volem la majoria: afortnadament, plural i oberta. Molts, però, també ens manifestarem contra les autoritats espanyoles que, per acció i/o per omissió es beneficien de les accions terroristes: contra els qui els venen les armes i hi fan negocis, dels qui volen utilitzar la por per coartar-nos la llibertat. I si els trobo al Passeig de Gràcia, els ho penso recordar a crits personalment i pacífica. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 26/08/2017

ACCÉS. Una vegada més, arran dels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils, els nostres càrrecs electes, institucions i opinadors més influents han optat pel “jogo bonito” mentre l’adversari busca sense descans els turmells, a cada jugada, amb els tacs per davant. Intenta una fractura oberta. Després d’una metòdica operació d’anys per allunyar la Policia de Catalunya de les funcions relacionades amb la jurisdicció de l’antic “Tribunal de Orden Público”, amb actes tan edificants com la delació d’un confident dels mossos d’esquadra, ara el virrei Millo anuncia a correcuita (i el govern espanyol el rectifica ben aviat) que ens donaran accés directe a les fonts d’Europol a partir del setembre. A qualsevol país del món el bloqueig descarat i reiterat d’informació practicat al cos de policia integral desplegat sobre el territori provocaria, després de quinze morts i més de cent ferits, dimissions fulminants al més alt nivell. Aquí, ni es produeixen ni les demanem. Santa inocència.

ALIÈ. Les mostres de solidaritat amb Barcelona i Cambrils han arribat, generoses, d’arreu del món. Negar-ho seria un error. Hi ha gent generosa, capaç de compartir el dolor aliè. Aliè, aquesta és la paraula. Fa tretze anys l’immens drama de l’11-M, amb 193 morts, va provocar la sortida al carrer de milions d’espanyols. A Barcelona, una manifestació de centenars de milers de persones. El 17A, en canvi, no viurà ni una sola mobilització de l’Espanya fraternal. Ni una. Es veu que una cosa és el que passa a la capital i una altra a la colònia. La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid s’ha acontentat amb un minut de silenci (com als atemptats de Londres o París) i al final s’ha vist obligada a venir, tot i que inicialment deia que no ho faria perquè ningú no l’havia convidat. No serà que els primers que han desconnectat sentimentalment de nosaltres són ells?

BOTÓ. A mesura que els dies han anat passant, davant la perspectiva de l’eficiència dels Mossos d’Esquadra i l’absentisme total dels cossos de seguretat espanyols, els nervis s’han apoderat de l’establishment. Fins a arribar a la histèria. A cada article de la premsa internacional, a cada reconeixement extern del paper de la policia catalana (des de la de Nova York a la Gendarmerie francesa), ha seguit un cabàs de porqueria des dels rengles del CNI i els seus sicaris. Dimecres el tuit del Sindicato Unificado de Policía fent notar que només apretant un botó haurien fet arribar els antecedents policials de l’imam de Ripoll demostra fins a quin punt estan disposats a arribar. El reconeixement explícit de la seva manca de col·laboració volguda. No només han obstruït tant com han pogut l’activitat anti-terrrista dels mossos, sinó que fins i tot ens vacil·len a tots i cadascun dels catalans a la cara. Insofrible.

DESAPARÈIXER. Digueu-nos incòmodes, inoportuns, però és que ens neguem a deixar-nos eliminar de la faç de la terra. Tan fàcil que seria que desapareguéssim del mapa. Però no, tu, que no ens deixem esborrar de la història. L’atropellament criminal a la Rambla va deixar víctimes de 35 nacionalitats, però el nostre Govern, a diferència de Susana Díaz amb els andalusos, no podia fer menció explícita de quants catalans s’hi van veure afectats. Són espanyols i punt. I si dius el contrari, la caverna la diu ben grossa. Tampoc no podem utilitzar el català en les rodes de premsa de les institucions catalanes a Catalunya. La resposta del major Trapero, “Bueno pues molt bé, pues adiós”: la defensa més bàrbara i efectiva del català, va assolir la condició de “trending topic” mundial. Som aquí, resistint-nos a desaparèixer i apunt de llançar l’ofensiva definitiva per no haver de demanar permís per a existir mai més.

DESFERMATS. Passades les primeres hores d’estupor i desubicació davant el festival de seriositat i eficiència de les institucions i els serveis públics del país (compte amb els sanitaris: cap mort després de les primeres hores!), l’espanyolisme ha llançat dues ofensives enfollides. Contra la CUP, arran de la seva posició crítica amb els Borbons, i sobretot contra l’alcaldessa de Barcelona. Des dels púlpits fins a twitter, el clam contra la suposada desprotecció del lloc de l’atemptat ha estat constant, amb profusió de notícies falses. L’enfolliment és total. El vendaval ha estat tan fort que ha descol·locat fins i tot ICV: Joan Coscubiela i Lluís Rabell, que han fet de l’anti-independentisme la seva raó de ser, caminen aquests dies completament desnortats, gairebé muts. I és així, a cop de mentida i d’insult tacat de sang, com acabaran posant els Comuns, a bufetades, encara que no vulguin, del cantó de l’independentisme. Són uns cracs.

FEBLESA. El comunicat fet públic dimarts pels sindicats de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil va servir per posar de relleu unes quantes coses. La importància cabdal del que ha passat aquests dies. Primer, el pànic pel fet que la gestió de la crisi, institucional i policial, ha posat de relleu, de manera fefaent, el caràcter autosuficient del país. Vaja, que ja actuem com un país independent, que és el primer que cal perquè tothom te’n consideri. Els sindicats diuen que això no ha estat producte de la casualitat, sinó que ha estat un fet planificat davant la passivitat i la feblesa del govern espanyol. És a dir, encara millor. Però, a  més, sense voler-ho, el comunicat expressa clarament que els cossos policials espanyols disposaven d’informació molt rellevant, especialment en relació al passat de l’imam de Ripoll, que no van comunicar a ningú, un fet d’una extraordinària gravetat, que marcarà els propers dies de debat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.