BIPOLAR. El cap de setmana gaudíem d'allò més en veure l'autèntic trastorn bipolar de la premsa espanyola. En la meva ingenuïtat estava convençut que no s'atrevirien a tant. Que el contrast seria tan punyent per a professionals dotats d'un mínim equilibri psicològic que els portaria a intentar ometre les informacions sobre el referèndum popular organitzat per l'oposició a Veneçuela. Però no tu, que va, estava profundament equivocat. Tota la premsa espanyola en bloc exalçant la força popular d'una consulta feta al carrer, sense administració electoral, sense cens, sense cap mena de garantia de control internacional, amb destrucció de les actes de votació una vegada fet el recompte. Exigint que tingui valor decisiu per fer caure un govern. Senzillament impressionant. I totes les denúncies de doble vot, les dades dels organitzadors parlen de set milions de votants sobre un cens total de dinou: un 37% de participació sobre el cens. Guardarem la xifra.
BOLETES. Duel de galls, aquests set dies hem tingut sessió de boletes entre Sánchez i Iglesias. No hi ha cap possibilitat d'acord entre els dos líders de l'esquerra espanyola, però ara es tracta d'iniciar la representació que els hauria de deixar en la millor posició possible de cara als propers comicis. Com va succeir fa mesos, quan les desavinences portaren a la repetició de les eleccions, la qüestió catalana es troba al bell mig de l'escena. Ara es tracta de marejar la perdiu amb la creació d'una subcomissió parlamentària per a una reforma constitucional que ha de continuar negant la sobirania a Catalunya, és a dir, que no servirà de res. Es tracta de moure molt ràpid la boleta a veure si a la colònia ens despistem. I cal insistir en què la maniobra, abans tan efectiva, ja no serveix. Només ens quedarem si ho decidim nosaltres lliurament.
CARRER. Dijous van començar les inscripcions per a la gran mobilització de la Diada d'enguany. Serà el sisè any consecutiu. La República Catalana serà el resultat de la persistència. Guanyarà qui desitgi més la victòria i hi estigui disposat a posar-hi més de la seva part. El debat públic fa mesos que està corcat per la propaganda més barroera. Els mitjans només llancen consignes i el nivell del debat polític, per voluntat expressa del dependentisme, que només juga a enfangar el terreny i a no debatre seriosament sobre res, és lamentable. Només podem influir sobre els nostres amics, coneguts i saludats a través del diàleg directe, d'un intercanvi de parers en el qual hem de transmetre sobretot la il·lusió de totes les oportunitats que ens ofereix la creació d'una nova República Catalana de tots. És temps de sortir al carrer durant tot l'estiu a defensar el sí i de preparar una jornada magnífica l'11-S.
CLAVEGUERES. Dimarts, amb “Las cloacas de Interior”, TV3 aconseguia una audiència de gairebé 800.000 espectadors, pròpia de partit de Champions. El ressò del reportatge produït per Mediapro, que cadenes espanyoles com la Sexta (amb el gurú Jordi Évole com a far crític) s'han negat a emetre, ha estat espectacular. Per ser exactes, senzillament espectacular del Cinca i el Sènia cap a aquí, perquè a Espanya, un país on no és manipula informativament, gairebé ningú se n'ha assabentat. A Catalunya, el dependentisme ha optat per mirar cap a una altra banda. Els Comuns, amb una manca de solidaritat amb Podemos molt cridanera, han optat pel silenci absolut. Miquel Iceta, per en fotre-se'n: segons va explicar a Jordi Basté al dia següent, no va seguir el documental perquè feien Goldfinger. En el cas del líder socialista, però, s'entén prou bé, havent treballat en la cuina de la Moncloa del president del GAL és evident que Iceta no tenia res a aprendre.
DESHONEST. El lletrat major del Parlament Antoni Bayona, en contradicció evident amb el que deia fa només tres anys, ha fet un al·legat contra el Referèndum en un article publicat a la Revista Catalana de Dret Públic. Més enllà de suposar quins elements de pressió personal l'han portat a mutar de posició, resulta entre divertit i patètica de quina manera els defensors de l'statu quo l'han elevat als altars. Llegida la seva lectura actual del moment polític sorprèn sobretot veure'l afegir-se al corrent falsejador, tan habitual entre politòlegs i professors de dret constitucional cridats als mitjans i a la notorietat arran del procés, consistent a presentar com a opinions tècniques allò que en realitat són només posicions polítiques. Molt legítimes, això sí, però que no representen ningú. Repassant els mitjans de l'establishment que consideren Bayona una veritat revelada hom es pregunta quants escons va aconseguir el lletrat major a les eleccions del 27-S.
ELECCIONS. De totes les teories repressives imperants, que l'apropament a la data del primer d'octubre, amb la calor, va desfent com un glaçó, una de les més surrealistes de la setmana és la de la substitució del president de la Generalitat amb l'objectiu de forçar la convocatòria d'eleccions. Es tracta d'una possibilitat que no gaudeix de cap mena de viabilitat, però que el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, va dir que era una via legal que no es podia descartar. Essent el president de la Generalitat elegit pel Parlament de Catalunya i previstos els mecanismes legals per a la seva substitució en cas necessari, no s'entén des de quina plataforma legal el Govern espanyol podria nomenar president de la Generalitat, ni que fos cinc minuts, amb l'objectiu de convocar eleccions. I si ho fessin a la brava, qui creuen que guanyaria? I si il·legalitzessin tot l'independentisme, com organitzarien unes eleccions?
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
