Divendres, 17 de setembre de 2021 - Edició 1149
La República

Amarrats a un estat que ens enfonsa

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència i l’Assemblea han decidit reactivar aquesta setmana amb força la mobilització que ens ha de conduir a la doble volta plebiscitària de les eleccions del 24 de maig i el 27 de setembre. Tindrem l’oportunitat de fugir d’un Estat que ens ensorra: hem conegut aquests dies que el Govern espanyol s’ha menjat una part notable del fons de reserva de les pensions i que totes les línies de l’AVE no només són impossibles d’amortitzar, sinó que (fins i tot la que uneix Barcelona i Madrid) presenten,cada any, dèficits estructurals descomunals en la seva gestió. Conclusió: la dependència ens surt moralment insostenible i econòmicament caríssima. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 29/03/2015

García-Margallo, José Manuel (ministre d’afers exteriors del Govern espanyol).
Pena doble.
Aquests dies coneixíem a través de les xifres oficials del Govern espanyol, no només que el 38% que el fons de rescat de les pensions ha volat en tres anys (avis, si ens quedem a Espanya, no cobrareu la pensió!), sinó que la magnitud de l’exili econòmic continua creixent. La incompetència de l’Estat per obrir alguna mena de futur als seus propis ciutadans, es trasllada a l’exterior a l’hora de gestionar els seus drets polítics. A Andalusia, novament, el nombre de ciutadans que ha pogut votar des de l’exterior ha arribat a la fastuosa xifra del 3,8%. Doble càstig, doncs, exili i negació de drets. “Pack” complet “made in” García-Margallo. És per això que, encertadament, l’ANC ha començat aquest setmana una campanya per a incentivar el proper 27-S, convidant els 185.000 catalans a l’exterior a encetar els tràmits el més aviat millor.
 
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Causa internacional.
Només calia visualitzar el programa especial de France 24H dedicat a la tragèdia dels Alps per comprovar que no existim per als nostres enemics. Al dia següent, la visita del president al lloc de l’accident en companyia de Merkel, Hollande i Rajoy, l’ha visualitzat (si més no en els reportatges gràfics) en un lloc prou rellevant. Ja se sap, la política és representació i Mas ha estat, sense dubte, a l’alçada del moment. I encara ha estat notícia aquests diespel seu excel·lent article al rotatiu francès “Libération”. Gran jugada del president, per la importància del mitjà (un dels més influents diaris europeus) i per l’extraordinària claredat del missatge: manifestant la determinació prou inequívoca d’assolir l’estat propi i desmuntant els tòpics d’aïllament que propaga el Govern espanyol.
 
Puigneró, Jordi (director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya).
Santa Inconsciència?
Si volem (tal i com és imprescindible, si és que no volem embarrancar el procés) evitar desconfiancesentre els seus principals actors, és també molt important no fer coses estranyes: la veritat, lliurar la governança del contracte de fibra òptica i el CESICAT (l’òrgan encarregat de vetllar per la seguretat informàtica de la Generalitat) a una empresa de l’Ibex35, antic monopoli estatal espanyol, farcida de personatges rancis, els dels renglesde sempre, ho és. I molt. Defensar-ho, simplement, en el moment històric on som, de desconnexió (sí, oi?) amb l’afirmació de Puigneró, a twitter, segons la qual “els concursos públics els guanyen qui fan les millors ofertes. Aquest cop l'han guanyat Ricoh,  PWC i Telefònica”, és, com a mínim, pensant molt bé, d’una ingenuïtat absolutament esfereïdora.
 
Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Reacció central.
La setmana ha estat dura per al líder del Partido Popular: la castanya andalusa de diumenge passat cal qualificar-la d’accident greu: pot afeblir encara més les magres expectatives del partit pel que fa a les municipals i les autonòmiques que se celebraran d’aquí només dos mesos. L’enfonsament va, sense dubte, estretament lligat a la manca d’assumpció de responsabilitats pel que fa a la corrupció institucionalitzada: dimarts, el fiscal acusava formalment els populars d’haver mantingut una caixa B durant divuit anys. Resultat: cap. Rajoy ha hagut de fer front també a la crisi derivada de l’estavellament de l’avió de GermanWings: naturalment, amb un gabinet de crisi convocat… a la capital del Regne, a 600 km del 90% de les víctimes “espanyoles”. Perquè hi ha coses que, per molt que s’entestin a emboirar-les des de l’establishment, mai no canviaran.
 
Toro, Suso de(escriptor).
Lliures o morts.
De vegades, va bé que una veu forana però amiga il·lumini tot el quadre. Que ens recordi quin és el preu de la batalla. Abans que ens esborressin definitivament de la història (el que porten intentant tres segles), en un rampell de dignitat, la part políticament més conscient del país va decidir entre 2010 i 2012 que ja n’hi havia prou d’aquell color i va reptar l’Estat. Suso de Toro, en l’article de la setmana, ens recorda ara que la bèstia, ferida, no pensa fer presoners, perquè la nostra envestida pot ser mortal. Hem de saber revertir l’argument en favor nostre davant dels qui dubten: molts (ho diuen les enquestes) creuen que de la nostra lluita sortirà una millora de l’estatus de Catalunya dins Espanya, és a dir, unicornisme federal. Cal deixar-los ben clar que ja no és temps de més ambigüitats impossibles: lliures o morts.
 
Ubasart, Gemma(secretària general de Podemos a Catalunya).
Fracàs andalús.
La irrupció de Podemos, tot i sacsar l’ampolla durant mesos i mesos en l’altar de la platocràcia, no ha aconseguit sinó fer lliscar el tap, suaument i amb un sorollet, un pet,massa discret. Un 15% dels vots per fer la revolució i fer fora el bipartidisme (que, simultàniament, encara es fa amb el 73% dels escons) no sembla un èxit espaterrant. Substituir una Izquierda Unida que havia arribat a tenir-ne 20 i ara gaudia de 12 no sembla precisament l’objectiu abassegador que suposadament havia de comportar la irrupció dels de Pablo Iglesias. La lectura catalana, en síntesi, ha estat destacada abastament durant la setmana: el miratge federal es va aclarint, qualsevol possibilitat de canvi, de regeneració en profunditat del sistema polític espanyol perd pistonada. Única parada per construir de veritat un nou país: la República Catalana.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis