Dilluns, 20 de Gener de 2020 - Edició 543
La República

Això serà llarg (i divertit, molt divertit)

La no-negociació per a un govern a Espanya ha marcat la setmana. I espereu-vos. Maniobres per acordar o, potser, més aviat, per situar-se de la millor manera possible de cara a unes noves eleccions, tot just després encolomar als altres la responsabilitat del mal pas. En unes setmanes, no gaires, la degradació de la imatge pública dels partits espanyols serà estratosfèrica. I serà aleshores quan riurem de tot el que ens van arribar a dir no fa gaire. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 30/01/2016

ALTERNATIVA.Dilluns, l’alcaldessa de Barcelona compareixia per anunciar la formació d’un nou partit. L’abraçada de l’ós a Iniciativa, Esquerra Unida i Podemos s’accelera. O serà Podemos qui es menjarà als altres? La confluència en la confusió sembla notable. Tant, com la indefinició en matèria nacional: fiar-ho tot a un referèndum impossible no se sap si és la millor estratègia a divuit mesos vista. Ja sabeu, en principi, es pot enganyar molta gent poc temps o molt de temps a no gaire. L’aparició de Colau, superba en vuit graus a l’escala de Richter, suposa, a més a més, un doble menyspreu: s’ofereix com a partit nuclear de l’esquerra transformadora ignorant l’existència del PSC, Esquerra i la CUP; i com a alternativa esquerrana de govern sense comptar que l’actual executiu de la Generalitat compta entre els seus consellers gent com ara Oriol Junqueras, Toni Comín, Dolors Bassa o Raül Romeva.
 
DARRERE. Sempre al darrere. Falcant-los. El 27-S, tan atonyinat pels nostres adversaris i (de manera prou sorprenent) també pels nostres, ens va atorgar per dret una realitat incontestable: la primera majoria parlamentària independentista de la història. Serà el motor de la recuperació de la nostra sobirania. Durant massa temps va semblar que aquesta majoria no seria capaç de fer Govern: finalment, va imposar-se el seny (i els lògics interessos de les parts). Ara toca desplegar amb intel·ligència el programa compromès amb els ciutadans. I toca fer-ho amb el seu suport. La jornada tècnica convocada avui per l’Assemblea a Cornellà de Llobregat va en la bona direcció. El Govern Puigdemont ha de posar la cara i afrontar les agressions d’Espanya en primera línia, però ha de saber i notar amb el seu escalf, que som molts i molts els catalans que serem sempre al darrere seu, per evitar que defalleixin.
 
DATA. Sí, data o res. Així de clar. Durant mesos molts vàrem defensar la denominada Via Claver, és a dir deixar, passar el tren de Podemos cap a la Moncloa a través d’una abstenció massiva a les eleccions espanyoles. Per desgràcia, després, la no conformació d’un Govern a Catalunya, amb la possibilitat que anéssim a noves eleccions i la voluntat clara de Convergència (i potser també d’ERC) de concórrer, va fer que (tret de la CUP) l’independentisme acabés per participar el 20-D. L’argument que va fer més fortuna per justificar-ho va ser clau: que posava en les nostres mans la possibilitat de bloquejar la conformació de qualsevol govern espanyol. Per això resulta incomprensible que ara alguns defensin una segona Via Claver, consistent a abstenir-nos en la votació d’investidura d’un govern espanyol d’esquerra. Ni parlar-ne. El preu del vot indepe ha de quedar ben clar d’entrada: data del referèndum o No.
 
DEUTE. És imprescindible matar quan abans el bonisme, el llirisme exacerbat de tants i tants opinadors. El món no ens espera amb els braços oberts i Espanya mai facilitarà la sortida de la seva gallina dels ous d’or. Pensar el contrari és de babaus. Per això mai tindrem un referèndum acordat ni la Unió Europea intervindrà en defensa dels nostres drets polítics fonamentals. Per això la via unilateral, dificilíssima, i tant, és l’única possible. Per això, també, la intervenció aquests dies del vicepresident econòmic del Govern català des de les pàgines del Financial Times ha estat tan adequada que fins i tot l’han lloada des de les files convergents: el deute, la bomba del deute, l’interès propi dels creditors d’Espanya, és la nostra gran arma i hem d’exhibir-la sense pudor davant dels mercats internacionals. Només nosaltres serem un soci fiable. Ells i tothom ho sap.

 
EMBOGITS. El Govern espanyol en funcions va anunciar ahir que s’abraonarà sobre la comissió d’estudi del Procés Constituent creada aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya. Repetim-ho, comissió d’estudi. Un fòrum de debat sobre la futura República Catalana que (després de recordar de sobte la seva promesa en campanya electoral al voltant d’un procés constituent no subordinat) fins i tot han defensat els QWERTY. El procés constituent, en efecte, ha de ser el veritable nucli creador de la nova república: no només en els continguts, sinó també en la consolidació i eixamplament (volem anar més enllà del 55 a 45 actual) de la majoria social que necessitem per a fer una Catalunya independent. L’atac de les institucions espanyoles contra el Parlament, contra la paraula i el debat, ens farà invencibles. Cal triar sempre l’escenari més favorable per lliurar la batalla i aquest n’és un que ens fa baixada.
 
EMERGÈNCIA. Bé, per ser més exactes, emergència ducal. Se sembla a la social, però no és ben bé el mateix. De fet és just tot el contrari. Resulta que no fa gaire el germà del nou duc d’Alba es planyia amargament a la contra del diari comtal de la seva manca de liquiditat. El patrimoni descomunal de la primera casa nobiliària castellana com una llosa. Vés quins drames. I tal i com succeeix des de fa temps, la nissaga ha posat en el mercat una nova peça artística del seu fons d’armari amb l’objectiu indissimulat de fer caixa. Fins aquí, perfecte. El problema és que és l’Estat espanyol qui ha sortit a socórrer l’emergència ducal posant 18 milions d’euros damunt la taula per una obra de fra Angelico. Exactament, nou vegades el valor de l’aportació estatal al sosteniment del Museu Nacional d’Art de Catalunya prevista per al 2016. Qüestió de prioritats.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

Relacionats