Dijous, 12 de Desembre de 2019 - Edició 504
La República

After Dark, d’Haruki Murakami

No m’esperava menys d’After Dark que els altres llibres d’Haruki Murakami. Sabent que mai m’ha defraudat, he tornat a intentar desentrellar els punts fabulosos de la història, i si alguns […]

Redacció
Redacció 08/11/2008

No m’esperava menys d’After Dark que els altres llibres d’Haruki Murakami. Sabent que mai m’ha defraudat, he tornat a intentar desentrellar els punts fabulosos de la història, i si alguns no s’escapen a la imaginació, he de confessar que les vides encreuades que ens ofereix l’escriptor m’han deixat buits de significat i discursos inacabats. Cosa que m’agrada, a mi i a tothom que segueixi la seva obra literària.

Perquè Murakami no segueix cap tradició literària fidelment, no podem dir que és deixeble de la literatura japonesa més tradicional (encara que molts l’emmarquin en un context estrictament oriental), ni podem assegurar que la influència de models occidentals determini la seva escriptura. Murakami és únic i original, com en cada novel·la, en aquesta també fa viure les seves criatures en un paisatge europeïtzat tenyit de la idiosincràsia nipona que no pot fugir del seu passat.

Com que l’escriptor no necessita més presentació, passaré directament als fets: tres, quatre, cinc vides, no sabem a quina donar-li més importància. Cada personatge estableix múltiples relacions amb els seus companys d’escena, potser mai arribaran a trobar-se, però estan inexorablement connectats; és el destí. Darrera una prosa senzilla, poc a poc es va descobrint la profunditat i riquesa que desprenen les criatures de la gran ciutat, conformant, al cap i a la fi, un nou món murakamià (si se’m permet l’adjectiu) ric i ple de paral·lelismes en ell mateix, i a la vegada, amb la resta de l’obra literària de l’autor.

Murakami tampoc deixa al tinter el món confús i a vegades angoixant que viu en equilibri amb la realitat (o potser és aquesta altra dimensió de límits inexistents la que ens defineix en essència?). Aquest cop, una pantalla de televisió ens remet a un altre espai metafísic. És la versió moderna i tecnològica de la representació de les pors, encarnades abans per sers fantasmagòrics de la mitologia japonesa; ara pel desenvolupament gris i obscur dels desigs quotidians.

El món paral·lel en el qual es troba una de les víctimes narratives desorienta al lector, tal com succeeix a Kafka a la platja amb el vell i estimat Nakata. Un món sense sortida aparent, el significat del qual, pels qui encara insisteixen a recrear-lo racionalment dins la ment, potser està em les paraules de l’inventor: adoptar un punt de vista conceptual desproveït de massa.

Com podem comprovar, tot i les diferents línies temàtiques que el japonès ha anat alternant i conjugant en la seva trajectòria, sempre hi ha elements que es repeteixen, i això reconforta i fa somriure a l’espectador dels seus textos. Gats i jazz es filtren en l’escenari toquiota per construir ambients, si no tant misteriosos com a La crónica del pájaro que daba cuerda al mundo, si revestits d’una certa aura d’intimitat.

I és aquest punt de vista pròxim i quasi físic el que ens acosta un cop més als personatges noctàmbuls de la ciutat. Fusionant literatura, música i cinema, l’escriptor ens inclou en el relat, convertint-nos en un objectiu de càmera que estructura escenes fàcilment representables pel setè art. Podem palpar a una adormida Eri (El seu coll, blanc i fi, conserva la densa serenor d’un producte artesanal, i la seva barbeta menuda dibuixa un angle perfecte, com un braç de terra ben format que s’endinsa al mar), acariciar la pell de la Kaoru (una pell dura i seca, com la roba de la pluja que fa temps que no es posa ningú), o simplement entrar en els espais insomnes que ens ofereix la densa ciutat.

La música, un clar element autobiogràfic de l’autor, està en consonància amb el ritme literari. El títols de la novel·la ens fa rebotar directament a la peça Five Spot After Dark, melodia del jazz que encaixa meravellosament (com tota la banda sonora del llibre) amb els diàlegs dels protagonistes. L’estil de Murakami té una cadència tranquil·la i continuada que s’assimila al compàs del jazz escollit per a la present història. L’escriptor no deixa de banda, però, les notes més extremades i alhora equidistants de l’estructura ja musical: els capítols s’intercalen en parelles de contraris, creant ambients de quietud o d’acció, son o desvetllament, silenci o cançó.

Aquesta vegada, però, Murakami va més lluny, i encarna la literatura en la figura de la Mari, una japonesa aïllada de les convencions socials, i la música en el noi que la trobarà sola, llegint en un bar al principi del relat. El director culmina o tot just comença la relació amb una peculiar i tendríssima declaració d’amor:

– Però, ¿ per què t’interesso? – Per què deus ser? Ara mateix no t’ho sabria explicar. Però si quedem uns quants cops i podem parlar, potser començarà a sonar una música com la de Francis Lai i aniran apareixent tot de raons concretes per les quals m’interesso per tu. Amb una mica de sort, fins i tot potser ens neva una mica.

Lletra, melodia, les paraules ens acaricien com aquest floc de neu que podria arribar a caure sense soroll a la galta d’un dels actors perdut dins seu.

La brevetat de la novel·la no ens permet, per contra, arribar a un nivell de profunditat psicològica tant profund com en altres històries de Haruki Murakami, però això no evita la sensació de malenconia i plenitud que ens omple al passar la última pàgina d’After Dark.

Anna Fornieles Ortí

 After Dark
d’Haruki Murakami
Barcelona: Empúries, 2008
176 pàgines, 17 €
 Podeu llegir l’article original a Llibròfags.

Relacionats