Dimarts, 17 de Setembre de 2019 - Edició 418
La República

Dignitat familiar

La despietada repressió judicial contra l’independentisme no només té com a víctimes les persones empresonades, exiliades i imputades en múltiples causes, sinó que també n’hi ha moltes més que formen […]

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 14/03/2019

La despietada repressió judicial contra l’independentisme no només té com a víctimes les persones empresonades, exiliades i imputades en múltiples causes, sinó que també n’hi ha moltes més que formen part del seu entorn familiar i amical, i que de manera silenciosa i amb impotència pateixen consirosament les conseqüències de les represàlies ignominioses del poder judicial. I més enllà, encara hi ha moltíssima més gent anònima que lamenta i denuncia amb un dolor interior molt profund tot el que està passant i la injustícia d’un estat que, paradoxalment, vol presumir de tenir una bona salut democràtica.

 

De tot aquest calvari, la família mereix un gran reconeixement, perquè el patiment dels que estan imputats, malgrat que mirin de dissimular-ho, o l’angoixosa absència d’aquells que estan empresonats o exiliats, demana als familiars de sobreposar-se quotidianament i, a més, de transmetre ànims i fortalesa a les persones directament reprimides. Com és lògic, cap familiar pot fer el cor fort les vint-i-quatre hores del dia durant tant de temps, i això vol dir que molts d’ells només poden expressar el dolor en la més absoluta intimitat, que només ploren en soledat. I quan el desconsol està tan endins, la tristesa va guanyant terreny i l’esforç per evitar el desànim i per transmetre energia als familiars afectats cada cop és més titànic.

 

De tot el turment familiar, el de la parella, el dels pares que ja són grans i el dels fills que són infants, són, per situacions diverses, especialment cruels. Tenir la parella empresonada, exiliada o, fins i tot, imputada, et penalitza en la part més íntima de la teva existència, ja que et trasbalsen o et priven de confidències, de comunicacions íntimes, de tendresa, d’afecte, d’amor, de comprensió, d’escolta, de consells, d’indulgència, de generositat, de corresponsabilitats i de projectes vitals amb la persona estimada. Que de manera arbitrària i totalment improcedent un jutge limiti o escapci tots aquests aspectes de les relacions personals és un fet indignant i exasperant. La parella és probablement el familiar que pot arribar a sentir-se més desolat, perquè, immers en la desgràcia esmentada, ha de lluitar contra l’adversitat i compaginar el fet de ser el principal referent de l’acompanyament de presos, preses, exiliats i exiliades, amb altres activitats com ara la seva feina professional, l’educació dels fills i filles, l’atenció als pares i mares (i sogres) o la infraestructura domèstica, entre moltes altres.

 

Genera un profunda tristesa que pares i mares que ja són grans vegin els seus fills i filles empresonats, exiliats o imputats amb possibles penes de presó per haver estat fidels a unes conviccions polítiques justes. Quan els pares i les mares són grans no haurien de tenir més neguit que el de preservar la salut i encarar assossegadament els darrers anys de vida, i és precisament en aquests moments quan s’han de sentir acompanyats per uns fills i filles que els han de donar la màxima felicitat i benestar. Per tant, que homes i dones grans vegin com l’abús de poder s’acarnissa amb els seus fills i filles fins a portar-los a la presó o a l’exili, implica rebre una ferotge i inhumana patacada anímica al final del trajecte de la seva existència. No obstant això, tots treuen forces d’allà on en queden poques per fer costat als seus fills i filles en aquest període extremadament difícil, tot demostrant una admirable dignitat i una magnànima capacitat de sacrifici per esmorteir l’aflicció filial.

 

Els fills i filles que tenen pocs mesos o pocs anys de vida, malgrat no ser conscients de la situació, també pateixen les conseqüències de la repressió. Efectivament, és una indecència que poderosos despietats determinin que aquests infants no tinguin físicament el pare o la mare, o els tinguin molt capficats pel fet d’estar en el punt de mira d’una imputació injusta, precisament en aquell moment vital en el que es construeixen els pilars de la personalitat, dels hàbits, de les actituds, dels valors, dels comportaments emotius i de les pautes de convivència.

 

I si els fills i filles estan en una etapa més avançada de la infantesa, és a dir, en aquella etapa en la que els nens i les nenes comencen a sentir-ho tot, però que, immersos en la innocència, no poden arribar a comprendre moltes coses, la situació també esdevé dramàtica. Quan la impune perversitat del poder fueteja aquests infants, ho fa a persones mentalment febles i influïbles, plenes de fantasies i imaginacions, i amb pocs recursos psicològics per entomar en positiu les informacions de la televisió, els comentaris dels companys i companyes de classe o les converses que senten dels adults sobre els seus pares i mares. Per moltes precaucions que s’adoptin, els pensaments dels infants són difícils de reconduir i la successió d’impactes emocionals negatius poden generar alguns trastorns que demanin l’ajuda de professionals de la conducta i la vida mental de la persona.

 

Són molts dies de patiment de les parelles, dels pares i les mares grans i dels infants, i també de molts altres familiars. Molts dies i massa nits, perquè la nit és moment de retraïment i de reflexió, de soledat injustament imposada, de constatar la inquietud de qui t’acompanya, de sentir-se especialment afligit i abatut; i és el moment en que la consciència deixa pas a atzaroses rutes de pensament oníric que, en aquestes situacions, sovint acaben en malsons. Moltes nits de sofriment, d’ansietat, de dissort, de desolació i de desesperació.

 

I tanmateix, l’endemà al matí, la lluita de les famílies contra la injustícia continua. Sense cap renúncia. Sense cap abandonament. Sense cap deserció. Sense cap penediment. Amb fermesa. Amb lucidesa. Amb convicció. I amb molta dignitat.

 

Relacionats