dimecres, 19 setembre 2018

De la Guerra Civil

A l’obrir-se el debat sobre el Real Sitio del Valle de los Caídos i el desenterrament del general Franco s’han obert molts més debats sobre la Guerra Civil. El problema de tots ells és la senzillesa i banalitat amb la qual es tracten temes que ja aleshores van ser molt discutits, veient-ho com un pols entre bons i dolents, com de dos bàndols enfrontats completament hermètics i homogenis que obeïen ordres i tots van tenir grans fets i gestes, quan realment en molts casos tot era propaganda d’un i altra bàndol.

El 18 de Juliol de 1936, dia del cop d’Estat. El “Alzamiento” fracassa i per això va existir la Guerra Civil, el pla del general Mola, ideòleg del cop d’Estat, era que s’aixequessin en armes contra el govern del Front Popular totes les guarnicions, es prenguessin les institucions de l’Estat, i així iniciar un període cívic-militar republicà. Això va tenir com a conseqüència que gran part dels revoltats ho fessin amb la bandera republicana, menys les zones de predomini carlista, on van fer-ho amb la bicolor o rojigualda. Com a conseqüència d’això hi havia nombroses confusions, arribant-se a disparar entre ells cossos de tots dos bàndols, a més que internament, tot i que es coneix més la situació a la zona lleial al govern, a totes dues zones hi havia un veritable regne de taifes.

Pel costat republicà, sindicats, militars, brigades internacionals i voluntaris, anaven cadascú pel seu costat, fent la guerra a la seva manera. I de forma simètrica va passar el mateix durant els mesos al bàndol revoltat, on carlistes, militars i falangistes anaven a la seva sense comandaments comuns perquè estaven enfrontats entre ells. I a tots dos bàndols hi havia conflictes amb els símbols a fer servir. No fou fins a la publicació del Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional n° 14, 29 d’agost de 1936, per part de la Junta de Burgos, que les banderes tricolors quedaven apartades. Aquell fet de tenir al general Mola amb la bandera bicolor ocupant Irún, mentre el general Queipo de Llano acabava els discursos amb un “¡Viva la República!” tenint la tricolor al despatx, tocaven a la seva fi.

Però la primavera de 1937 va ser desastrosa per tots dos bàndols. Pel costat republicà, els Fets de Maig de 1937 van posar punt i final a les taifes que eren les tropes anti-feixistes. L’ocupació de la seu de la Telefònica per part dels anarquistes de la CNT i els trotskistes del POUM, va tenir com a conseqüència la resposta contundent del govern republicà i els estalinistes del PSUC. Els anarco-sindicalistes van començar a ser purgats de tot càrrec de responsabilitat si dubtaven amb a donar el seu suport al govern de la II República. I de la mateixa manera que a un bàndol passava això al maig, al mes d’abril el general Franco, ja com a Caudillo i Generalíssim dels Exèrcits posava punt i final a les taifes dins del seu bàndol: carlistes, falangistes i alfonsins. Tots quedaven sota les seves ordres al ser ell cap del partit únic, aixecant les reticències i l’exili d’alguns destacats líders de les faccions. La fusió “a regañadientes” d’aquestes faccions acabaria desencadenant durant el Franquisme un sens fi d’intents d’atemptats entre ells, baralles, tiroteigs, etc.

En el cas dels catalans falangistes o carlistes, cal destacar el Terç Nostra Senyora de Montserrat, creat per catòlics que fugien de les persecucions anarco-sindicalistes, i que van decidir unir-se a l’aixecament per tal de restituir al rei que consideraven legítim i defensar Catalunya contra aquells que els havien perseguit. També cal destacar els fundadors de la revista Destino que dins del falangisme van trobar una finestra d’oportunitat per reivindicar una cultura catalana al servei de l’“Ordre” per donar veu a la intel·lectualitat catalana que fugia del “Caos” de Barcelona.

 

Fins i tot a un dels episodis més importants de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre, potser ens cal citar literalment a Joan Sales, en una carta del 15 de Gener de 1939, per veure que no va ser una batalla tan heroica com el cinema posterior al respecte ens ha volgut fer creure:

“¿Era necessari a darrera hora cridar a files nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los als fronts sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi de cobrir-nos d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. La mortaldat entre aquestes criatures, que no tenen cap dels reflexos dels veterans, és esgarrifosa; quantes vides catalanes segades abans d’hora, quin buit s’haurà fet al nostre país”

No es pot seguir veient en blanc i en negre, en bons i dolents, en malvats feixistes i bons anti-feixistes la Guerra Civil. Enviar a morir adolescents esperant una victòria que militarment no podies obtenir, com diu Joan Sales a la mateixa carta, és un assassinat; perseguir i afusellar gent com es va fer a la rereguarda a tots dos bàndols per purgar qui pensava diferent és un assassinat. Encara hi ha gent que no entén perquè Manuel Carrasco i Formiguera fuig de Catalunya perquè no l’afusellin, si era catalanista, i resulta que era per  ser cristià. I altra gent que no entén perquè tot i arribar a territori nacional, l’afusellen els revoltats si era cristià, i resulta que era perquè fou catalanista. Llavors resulta que hi havia cristians catalanistes perseguits a tots dos bàndols.

Així doncs, cal deixar de simplificar la Guerra Civil entre vencedors i vençuts com van fer els franquistes, justificant que havien guanyat i per tant podien fer el que volguessin, i com es fa ara que per ser el guanyador tens una autoritat per fer i desfer, perquè inclòs dins del bàndol dels vencedors van haver-hi vençuts, i dins del bàndol dels vençuts van haver-hi vencedors. Encara que el relat sembli negar la realitat.

Més llegits

Segueix-nos a

176 Seguir
54,510 Seguir