Dijous, 27 de Juny de 2019 - Edició 336
La República

Comín: “L’Estat té pànic que la Ponsatí, en Puigdemont i jo siguem eurodiputats”

“Els qui van firmar la declaració del 27-O no tenen autoritat moral per a dir que cal eixamplar la base”

Gerard Sesé
Gerard Sesé 20/05/2019
Toni Comín, conseller a l'exili | Foto: Ron Moria

Toni Comín és el conseller de Salut legítim de Catalunya que va ser destituït pel 155 i que va haver de marxar a l’exili per a evitar la repressió virulenta de l’Estat espanyol. Lluny d’apartar-se de la vida política, segueix treballant, ara al front internacional, per la independència de Catalunya. La seva voluntat d’unitat i la sintonia que té amb el president Carles Puigdemont l’ha fet decidir per a ser el segon a Lliures per Europa, candidatura que es presenta a les eleccions del Parlament Europeu. Ens citem a un pub del centre de Lovaina, on ara viu. Un concert en directe i ens fa canviar de plans. Mentre busquem una alternativa aprofita, gràcies a la seva incontinència verbal i intel·lectual, per a parlar de la ciutat universitària on ens trobem, de la cerveseria Artois, de l’economia de la regió i, fins i tot, per explicar-nos alguna anècdota divertida de la gravació de l’espot de la campanya electoral. Es nota que ell és filòsof, un pòsit que segur que l’ha ajudat a entomar la seva condició d’exiliat polític, de la qual en parlem durant l’entrevista. Finalment, seiem a una terrassa d’un bar que no el deixa indiferent: “Aquí va ser on vam saber que entraven tots a presó”. Comencem:

Què faràs quan siguis eurodiputat i entris per la porta del Parlament Europeu?

Just en el moment que entri?

Metafòricament!

(Riem)

Serem la veu de l’1-O. El punt central del nostre programa electoral és treballar pel reconeixement i respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Aquesta és la millor contribució que pot fer Catalunya a la renovació i impuls de la democràcia a Europa. No estem pensant en un programa particular i local. No: és la millor manera de lluitar per la democràcia a Europa.

I com es fa això?

Europa està en una cruïlla molt clara: una regressió autoritària o preservar i enfortir els seus fonaments democràtics. Aquest xoc s’expressa de moltes maneres diferents arreu del vell continent: al nord i centre d’Europa amb l’augment de l’extrema dreta i els que la volen aturar. En el cas de l’Estat espanyol l’escenari més clar entre democràcia i totalitarisme és Catalunya i Espanya. Per tant, guanyar la batalla per l’autodeterminació a Catalunya és la manera de contribuir a fer guanyar la democràcia a Europa.

Si això és un combat global… Europa no ens ha ajudat massa, estem sols?

No, gens. Ens ha gratificat molt veure demòcrates de tota Europa que han entès que la nostra lluita és democràtica. Quan nosaltres hem trobat solidaritat de l’extrema esquerra d’alemanya com el Die Linke o el centredreta flamenc com de la Nova Aliança Flamenca, els liberals d’Eslovènia, els 41 senadors a França de diferents partits, el Sein Fein a Irlanda i els socialdemòcrates d’Escòcia com l’SNP…

Tot un ventall ideològic!

Aquesta transversalitat és perquè és un combat per la democràcia. És la millor prova que la nostra lluita és per la democràcia.

I sou conscients que quan aconseguiu ser eurodiputats hi haurà molta gent enfadada a l’Estat espanyol, oi?

Estan en pànic. Han vist que amb molt pocs recursos institucionals hem fet una feinada impressionant. Si som eurodiputats i tenim una plataforma de la potència del Parlament Europeu per a seguir internacionalitzant el cas català vol dir que incrementem molt els nostres recursos. I l’Estat ho sap, crec que més que nosaltres, i ja tremolen. Per aquesta raó han estat disposats a fer el ridícul que calgués per a impedir-ho…

Com les peripècies de la JEC?

Exacte. L’Estat espanyol està en estat de pànic per si la Clara en Carles i jo som eurodiputats. Una prova recent ha estat la tramitació d’una moció sobre Catalunya al Bundestag, amb poques possibilitats de ser aprovada però que sí que serà debatuda, que els genera un debat ple de nervis i, fins i tot, hi ha hagut editorials de referència parlant-ne…! Seria còmic si no fos que és lamentable.

Com és que et presentes amb el president Puigdemont i no amb el teu espai més natural que seria ERC?

Jo sóc d’esquerres i, en moltes ocasions m’he considerat que estava a l’esquerra d’ERC…

Ets llibertari?

No, però en qüestions de política fiscal o de publificació em trobo més a l’esquerra que ERC. Això no em va impedir treballar amb tota comoditat amb el president Puigdemont quan estàvem al Govern. Mai vaig tenir ni una sola instrucció del president demanant-me que modifiqués les polítiques que jo estava fent com a conseller de Salut que, per cert, van ser les polítiques més d’esquerres que mai es van fer a la generalitat des dels mandats fundacionals de Ramon Espasa. Pot quedar una mica arrogant però hi ha molts exemples concrets que ho demostren.

I va ser en coalició amb el PDeCAT!

Exactament. A part d’això, estic a la llista del President perquè des del minut 1, si algú va demanar unitat d’acció de totes les forces independentistes per a Europa, vaig ser jo. M’hi vaig implicar, fins i tot, quan Oriol Junqueras anunciava que encapçalava la d’Esquerra. Abans i tot que Puigdemont s’oferís a ser segon a la llista. Jo sempre vaig voler fer aquesta coalició unitària. Al final, el que ha passat és que hem acabat anant junts els que volíem una llista conjunta.

I perquè no s’ha produït amb ERC?

Esquerra no ho ha vist clar, i ho respecto. De la mateixa manera que ells han respectat la meva decisió.

Han quedat tocades les teves relacions amb ERC?

Jo crec que gens. Insisteixo: pocs dies abans de les eleccions encara tinc més clar que la millor opció era fer una llista unitària.

“Des del primer dia d’exili hem estat fent un exercici constant d’unitat”

Era la proposta d’Otegi, no? Una llista de tots els partits de l’Estat a favor del dret a decidir!

Sí, amb tothom. Amb aquest context, ERC han entès que la meva no és una decisió oportunista sinó coherent amb el que he estat dient i amb el que he estat fent. Des del primer dia de l’exili hem estat fent un exercici d’unitat constant.

I, a part de formar el Govern a l’exili, com més s’ha forjat la unitat des de fora de Catalunya?

Doncs un exemple molt clar: hem unificat les estratègies de defensa. Hem decidit que els nostres advocats treballessin conjuntament.

Veig que de les diferències n’heu fet virtut, doncs, com en l’àmbit jurídic que ara comentes, i en el polític és una evidència…

Amb en Puigdemont hem tingut sintonia des del principi. En les reunions cada un portava un diagnòstic que coincidia sovint. Fins i tot, quan presentàvem propostes estratègiques eren a l’uníson. No ens és difícil posar-nos d’acord. Aquesta unitat no ha estat “fruit de suar la cansalada” sinó d’una coincidència natural.

Suposo que també la unitat depèn del bon rollo entre els que l’han de fer, doncs…

Deu ser que des de l’exili les coses es veuen d’una manera similar!

Però ara no tenim unitat i la gent ha d’escollir: Què diries a algú que dubta entre Lliures i ERC?

Que voti a qui vulgui! Jo en això sóc molt respectuós. Si em voten, estaré content però això de demanar el vot ho veig antic.

Però perquè Lliures per Europa aconsegueixi el tercer escó necessitarà molts vots…!

Ah, espera! Tens raó! La gent ha de votar Lliures per Europa perquè la Clara pugui ser eurodiputada.

(Riem)

Toni Comín, conseller a l’exili | Foto: Ron Moria

Ara seriosament: és una dona d’una valentia il·limitada i d’un rigor intel·lectual molt gran. A més, té les virtuts i els defectes d’una persona que no té una llarga carrera política i es parla d’una manera molt “Clara” que a vegades genera alguna sorpresa. Per en Carles i per mi, ser-hi els tres és molt important. Tot i això, repeteixo: nosaltres expliquem el que volem amb Lliures per Europa i les altres formacions que expliquin què volen fer i, després, que la gent decideixi el que cregui millor.

Mentre siguin un vot independentista… oi?

Jo vull que l’independentisme superi el 50% a les eleccions. Això és el més important d’aquest diumenge.

I llavors? Fer-li cas a l’ANC i descongelar la declaració d’independència?

L’ANC diu que han de ser unes eleccions al Parlament de Catalunya. Segons ells, això ens legitimarà per fer el següent pas.

Quin és el següent pas?

És que això no s’ha explicat bé. La independència té tres moments: el moment ciutadà que és l’1-O, el moment parlamentari que és la declaració del 27-O i el moment del poder executiu que és publicar els decrets i executar-los. L’ANC ens diu que estem pendents del tercer moment i que aquest s’haurà de produir quan assolim més del 50% de vots. És una proposta racional però l’altra cosa és que la correlació de forces ens ho permeti.

Què és això de la correlació de forces? Ampliar la base?

Si nosaltres vam decidir fer la declaració del 27-O és perquè el debat de la legitimitat el donàvem per resolt: si no, no ho haguéssim fet! És a dir, el referèndum ens legitimava a fer-la. Si després no vam continuar, és que vam considerar que no teníem la força suficient per fer efectiva la declaració.

Això és no tenir el control dels Mossos, Hisenda, Economia, ports i aeroports…?

A veure: fer efectiva la declaració és una correlació de forces que implica tenir una capacitat de mobilització tan gran que Espanya hagi de seure a negociar.

Segueixo sense entendre això de la correlació de forces. És augmentar la base, doncs?

Evidentment que augmentar la base serveix per incrementar la teva força, això és indiscutible. És últil i ningú hi està en contra. Però… augmentar la base és una condició suficient perquè l’Estat espanyol s’assegui a negociar? Jo entenc que no. La meva gran crítica és per aquells que intenten dir que augmentar la base serà una condició suficient per forçar l’Estat espanyol a negociar. Doncs no és cert.

“Els qui van firmar la declaració del 27-O no tenen autoritat moral per dir que cal eixamplar la base”

Llavors és útil però no imprescindible?

Els que van defensar la declaració d’independència del 27-O ara no poden dir-nos que és una condició necessària. No estan legitimats! Si ho és ara, també ho era el 25 d’octubre quan el president Puigdemont va posar sobre la taula la possibilitat de frenar per augmentar la base i anar més a poc a poc. Repeteixo: no tothom pot dir ara que s’ha d’augmentar la base perquè no tenen la legitimitat ni l’autoritat moral per defensar-ho, encara que fos cert! La declaració ha tingut molts costos, no és un joc: hi ha moltes vides implicades en això. Em sembla que és important dir-ho.

Llavors no cal augmentar la base i ja podem desafiar l’Estat?

Espera! Si augmentar la base no és suficient i caldrà fer més “coses”. Potser, la prioritat estratègica és pensar aquestes “altres coses”: potser arribem a la conclusió que el 47% és suficient. Treballem en el debat estratègic en aquestes “altres coses” i després ja veurem si hem d’augmentar la base o no.

I quines són aquestes “altres coses”? Sortir al carrer en massa?

Faig llista: Primer, front internacional i incrementar suports a fora. Segon, retenir tantes institucions com puguem a Catalunya ja sigui al món municipal com al Govern efectiu. Vigilem, però, a no generar expectatives falses a la gent. Aquest Govern el tenim per raons estrictament defensives, però no pot canviar el país. Tercer, la mobilització social i aquesta no es redueix “parar el país”…

Bé… un nou 1-O?

S’ha de pensar molt bé aquest punt. És evident que hi ha una part de la nostra correlació de forces que depèn de la mobilització ciutadana. Només des de les institucions no es pot incrementar aquesta correlació, si no ja hauríem fet la independència. Per a guanyar no en tenim prou amb el Govern perquè Espanya no és el Regne Unit o el Canadà. A Catalunya necessitem la societat mobilitzada…

“Per guanyar hem d’entrenar-nos: El 3-O no va ser suficient”

Necessitem un altre embat?

Necessitem preparar-ho molt bé: la mobilització ha de ser pacífica i, sobretot, més llarga. El 3-O és molt important però s’ha demostrat no ser suficient. I la gent ha de saber que seran mobilitzacions amb uns costos personals molt més grans dels que hi ha hagut fins ara.

Llavors, la conclusió és que no es va fer la independència perquè la gent no estava preparada?

Jo faré autocrítica també: una mobilització llarga i sostinguda en el temps s’ha d’haver preparat molt bé des de tots els àmbits. Tenim un exèrcit pacífic i democràtic que no s’ha entrenat.

I com s’entrena la gent?

Primer, trobar un “momentum” i haver fet una preparació, que la gent s’entreni. I fer-ho sent sincers i explicar un fet rellevant: els costos penals de la mobilització ciutadana seran molt alts i la gent ha de ser conscient d’això. I no perquè l’estratègia vagi contra la llei sinó perquè la interpretació que es fa des d’Espanya del codi penal és impropi d’una democràcia. El problema és que els catalans practicarem un exercici de drets fonamentals que no comportaria conseqüències penals en un Estat democràtic. A Espanya, en canvi, sí. I és així per l’abús i ús que es fa del dret i la justícia, propi d’un Estat que treu la seva ànima més fosca i franquista. I la gent ha d’assumir que pagarà un preu injust per exercir els nostres drets.

I estem preparant una estratègia per a després de les sentències?

Tot el que t’he comentat fins ara: abans de les sentències hem de tenir l’estratègia de consens per veure què es fa des del front internacional, des de les institucions i des de la societat civil i així posar l’Estat espanyol entre l’espasa i la paret.

Tu has dit que no t’agrada fer servir la paraula “unilateralitat”…

Ni m’agrada ni em desagrada: només dic que hem de tenir la força suficient per a assolir els nostres objectius.

Abans d’acabar, permet-me preguntar-te com portes això d’estar exiliat…?

Aquí a l’exili, no ens agrada parlar dels temes personals. Ens han passat moltes coses i explicar-les en públic no en som partidaris… Jo sempre dic que subjectivament estem forts però objectivament no estem tan bé.

Però parlar de sentiments també us apropa a Catalunya…

Sí clar… les vides ens han canviat, la de la meva filla, la de la meva parella… I hi ha una cosa que no desapareix mai ni s’esvaeix ni es debilita…

El què?

L’enyorança. Tu et vas aclimatant al nou país, fins i tot, en el sentit literal: quin clima el de Bèlgica! Et vas integrant, coneixes gent i espais… però l’enyorança es manté intacta. Hi ha uns versos de Pere Quart a Les Corrandes d’Exili que diu: “no em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”.

És dur…

Jo m’estimo molt aquest país que m’ha acollit d’una manera magnífica, però casa meva és lluny. Aquest enyor hi és. Gràcies a les noves tecnologies i de tant en tant, el meu company em fa una videoconferència per ensenyar-me el meu despatx.

Com…?

Sí… és com una metàfora, fa tant de temps que no el veig que li demano que me l’ensenyi un moment. Pot semblar estrany, no? És ben bé com… que necessites la imatge per a recordar: “Ostres, és veritat que tenia aquella fotografia al prestatge! No ho recordava…”.

(Silenci. S’ha quedat pensatiu…)

… l’enyorança és com una companya que la portes tatuada al cor cada dia.

Relacionats