Dimarts, 18 de Juny de 2019 - Edició 327
La República

Ciutadans de segona

Cada dia que passa, tinc més clar que l’Estat espanyol ens tracta com a ciutadans de segona a tots els catalanoparlants. Això no és cap sorpresa, ja que és quelcom […]

Albert Donaire Malagelada
Albert Donaire i Malagelada 10/04/2019

Cada dia que passa, tinc més clar que l’Estat espanyol ens tracta com a ciutadans de segona a tots els catalanoparlants. Això no és cap sorpresa, ja que és quelcom que hem percebut al llarg de la història del nostre país. Però el que és més preocupant, és que estem assumint aquest discurs dins del nostre país, per part dels que creuen en la defensa de la llengua catalana.

És a dir, per no ofendre a uns, sacrifiquem el que és nostre i s’ha de protegir.
No puc entendre com hi pot haver gent que es pugui ofendre del fet que a Catalunya, País Valencià o Balears, disposem d’una cultura i llengua pròpies. Soc incapaç d’entendre per què aquells que parlen una sola llengua, volen acabar amb aquells que en parlem dues, tres, o més llengües. Incomprensible com volen acabar amb llengües i cultures mil·lenàries dins els nostres països.

Però és que trobo també incomprensible com partits polítics que manifesten defensar Catalunya amb tots els ets i uts, renuncien a utilitzar el català en debats electorals de candidats a una circumscripció catalana, o de veure com candidats a l’alcaldia de la capital del Principat, renuncien a fer vídeos de campanya en la nostra llengua, segons diuen, per arribar a més gent.

De debò imagineu algun polític a Alemanya renunciant a l’alemany? O a Eslovènia renunciant a l’eslovè? O a Islàndia renunciant a l’islandès?

El camí que estan emprenent és el mateix que va portar al Gaèlic a ser una llengua minoritzada a Irlanda. Estan aconseguint que els catalanoparlants siguem ciutadans de segona. No només no disposem de cinema en català, ni etiquetatge en català, ni prospectes de farmàcia, ni atenció al client en català per una gran quantitat d’empreses. Ara també sembla que alguns dels nostres representants la converteixen en prescindible.

I no només per la llengua, que és un dels molts factors. També per com tracta la justícia la persecució i coaccions a l’independentisme.

Hi ha amenaces al President Puigdemont, oferint diners per segrestar-lo, amenaçant-lo des de dalt d’un tanc, o des de sobre d’un cavall. I no passa res. No s’actua. Diuen que són trapelleries. Però millor que no passi en sentit contrari que, a part de sortir a tots els mitjans, rodaria més d’un cap (metafòricament parlant).

No passa res amb aquells assaltants de Blanquerna que, tot i tenir una sentència en ferm, no ingressen a presó (a diferència dels Presos Polítics i Exiliats, que són perseguits i empresonats sense cap sentència ferma).

Tampoc passa res ni es condemna per part de l’espanyolisme els atacs en domicilis privats, o en propietats de la família, com li va passar a un servidor. Molts d’ells ho justificaran perquè diran que «ja sap on s’està posant». El nostre crim és opinar. El nostre crim és voler debatre. El nostre crim és exposar idees. I és fer-ho en un Estat que es manifesta intolerant amb el que pensa diferent a ell.

Per això nosaltres no hem de quedar-nos de braços creuats i hem de dir: no.
Perquè si no volem ser ciutadans de segona, diem prou.

El filòsof austríac Karl Popper va descriure la «Paradoxa de la tolerància»: Si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant pot ser reduïda o destruïda pels intolerants. Popper conclogué que, tot i semblar paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància.

Relacionats