diumenge, 18 novembre 2018

Catalunya no existeix

Catalunya no existeix, mai no ha estat un país, mai no ho serà, perquè mai no ha tingut història per a ser-ho. Això diu una professora de plàstica de 3er d’ESO d’un institut de Vinaròs als seus alumnes de 14 anys. La docent desplega, sense despentinar-se, l’habitual xerrameca pseudo-historicista de l’anticatalanisme a la que, per cert, tant acostumats estem els valencians des de fa més de 40 anys… Catalunya només va ser un comtat, el de Barcelona dins de la Corona d’Aragó, una merda vaja. A partir d’aquí, cadascú que tregui les seves pròpies conclusions. Com resulta què Catalunya és ara un regne?… Es pregunta teatralment la de plàstica en una ostentació d’ignorància i mala fe a parts iguals.

No és el pitjor que diu aquesta guardiana de la sagrada unitat d’Espanya. Segons la professora, a Catalunya s’expulsa a la gent que no és independentista, se la margina en els seus llocs de treball. Una afirmació que insinua clarament una situació d’apartheid, el què voldrien practicar peperos i naranjitos, justament, als enemics de la seva Espanya de barrots i barruts. Quina manera d’insultar els catalans, de banalitzar el sofriment de tanta gent que sí va patir les polítiques racistes dels reaccionaris americans o sud-africans.

Catalunya, assegura, viu sota l’amenaça d’uns independentistes que, ai! si mai no aconsegueixen una arma, diu la de plàstica i magnèsia…. Catalunya és un país dividit on les famílies ja no poden ni dinar plegades el dia de Nadal… quina manera de tocar els collons amb el terrible dia de Nadal de la Catalunya republicana!. Els independentistes són una colla de violents que estan molt bé entre reixes… L’estelada és una provocació i la bandera d’Espanya el símbol de la beatífica unitat dels espanyols.

Aquest relat de confirmació nacional i alhora de terror, intencionat i pervers, ha tingut més èxit del que no ens pensem. A uns familiars meus de València els van recomanar encaridament la darrera Setmana Santa que no vinguessin a passar uns dies amb nosaltres a Barcelona perquè la situació era extrema: batusses pels carrers, gent acumulant menjar, clima pre-bèl·lic… com si visitessin Rwanda pocs dies abans de la cacera dels tutsis.

Ens equivocaríem si pensarem que la bufa mental de la mestra de Vinaròs és producte del context actual, un rebulliment neuronal provocat per l’esclat democràtic català. L’espanyolisme, el nacionalisme banal, duu anys i panys injectant a les aules, en els mitjans de comunicació, en les casernes, en els temples, en els bordells i en els taulells de les tavernes, el verí de l’odi contra els catalans. Vull dir els catalans dolents a què es referia Felip VI la mateixa nit en què els carrers de Barcelona es van omplir d’escamots de l’extrema dreta disposats a donar una lliçó de patriotisme al conjunt de la dissidència. Això va ser, no ho oblidem mai, dos dies després que un exèrcit de policies i guàrdies civils al crit de A por ellos! deixaren quasi mil ferits als carrers de tot Catalunya per més que ara la Fiscalia vulgui fer creure al món que aquests ferits mai no van existir i que els agredits van ser els agressors.

La professora de plàstica de Vinaròs no adoctrina. Simplement intoxica, emmerda, fa proselitisme del seu espanyolisme arnat i reaccionari vergonyós. Quants docents com aquest deuen estar fent el mateix a les escoles de les espanyes?. Segurament, molts. Tot plegat, la catalanofòbia és un fet tan normalitzat com alhora negat en la societat espanyola. El terme no es troba als diccionaris i la justícia mai no li ha cantat les quaranta a ningú per insultar els catalans. Caldrà recordar ara els infames comentaris vomitats en la xarxa contra els catalans després de l’assassinat d’un professor de l’IES Joan Fuster de Barcelona o del tràgic accident de l’avió de la Germanwings?. Els que s’han fet després de les darreres torrentades de Mallorca amb un balanç de 12 morts?.

Qualsevol imbècil s’atreveix a dir dels catalans -siguin independentistes o no-  el què no dirien d’una persona de color o d’un jueu. Aquesta és la realitat. Surt de franc.

La conselleria d’Educació diu que enviarà la inspecció demà a l’institut de Vinaròs per a veure que ha passat. El diputat Toni Cantó ja ha afirmat que a la professora se la ‘inspecciona’ per dir la veritat. Si no m’equivoco, la senyora duu camí de convertir-se en una heroïna de la llibertat d’expressió i del constitucionalisme. Estic segur que la conselleria de Marzà no li tocarà un pèl. Com a molt emetrà un comunicat amb la prosa d’un sermó i avant. Bons són en aquella casa per a posar-se en embolics, per a destorbar la caverna encara que els auixen els gossos. Ara bé, no tinc gens clar que passarà als responsables d’haver enregistrat en àudio la proclama catalanòfoba de la professora.

Mentrestant, hi ha professors catalans amenaçats per la justícia espanyola per parlar de la realitat a les aules. Mentrestant, gairebé un 30% dels professors catalans tenen por de fer-ho. Coses pitjors veure’m. Qui ens defensarà de tant d’odi, de tanta impunitat?.

Més llegits

Segueix-nos a

442 Seguir
57,661 Seguir