Dimecres, 23 de juny de 2021 - Edició 1063
La República

Zapatero destronat

Crec que ja ningú no dubta que la política econòmica del govern de Zapatero ha estat un autèntic vodevil. Mirant enrere constatem fins a quin punt l’historial polític del President […]

Pol Cruz-Corominas
Pol Cruz-Corominas 26/05/2010

Crec que ja ningú no dubta que la política econòmica del govern de Zapatero ha estat un autèntic vodevil. Mirant enrere constatem fins a quin punt l’historial polític del President és una acumulació sistemàtica de desencerts i errors de tempo. Així ho demostra el fet que allargués la negació d’una crisi que la resta de governs ja feia temps que mastegaven per acabar, finalment, amb un estirabot de tisora in extremis.

El President s’ha argumentat i contra argumentat a si mateix una vegada rere una altra. Allà on fa uns mesos hi havia despesa ‘per sortir de la crisi’ ara hi ha necessitat de contenció de la mateixa ‘per responsabilitat’. Zapatero ha encapçalat un govern bipolar que ha canviat de guió a bandades a mesura que corrien les setmanes –o els dies–. Talment com si d’un assaig teatral es tractés, el President ha anat replicant els seus propis discursos de forma successiva. Tot plegat cultiu d’incertesa pels mercats i les famílies.

La lectura del pla d’austeritat no pot ser altra que la de la rectificació absoluta i d’esmena a la totalitat al que s’havia fet fins ara. Si no fos pel maquillatge que confereix el màrqueting polític podríem pensar que només faltava suplicar perdó obertament i, de cares el 2012, clemència.

Que ara, inequívocament, no hi hagi camí alternatiu al de la contenció de la despesa fa pensar que els assessors polítics del President ja devien tenir en cap –o no–, durant els mesos finals del Plan E, que potser s’havien excedit i que en un futur pròxim caldria fer un gir de 180 graus. Un cop de timó, una entonació pública del mea culpa, que només hauria de fer-se en cas que no hi hagués volta de full, ja que suposaria una autèntica hecatombe a les enquestes. I així ha estat. Com que resultaria evident que es tracta d’un reconeixement públic de l’error, calia evitar-ho costés el que costés. I el preu ha estat una trucada del President Obama.

Dóna la sensació que el govern pretenia aguantar estoicament fins l’estiu i esperar així que el turisme airegés mínimament l’economia de l’Estat, reduís l’índex d’atur –encara que temporalment- i confirmés els minsos creixements positius que es preveien de cares a finals d’any. Per altra banda, devien pensar, rectificar i contenir la despesa hauria suposat sacrificar aquests nombres lleugerament superiors a zero i la vergonya del qui no s’ha portat bé. Com que la resta de països europeus han començat a veure –ells sí- brots verds, com que França i Alemanya ja fa tres trimestres consecutius que tenen creixements positius, calia mantenir-se ferm fins l’estiu perquè l’increment del turisme respecte l’any anterior permetés fer-li aguantar mínimament les formes; i qui dia passa any empeny. Aguantar fins que la locomotora europea arranqués i ens arrossegués cap a la recuperació.

Es diu que ningú no sap què passa exactament pel cap del president espanyol, però la única explicació que hi trobo és que aquesta fos la seva aposta. Després de mesos discursejant sobre la necessitat de la despesa pública per tal de sortir de la crisi i no escapçar així les polítiques socials, la única solució que quedava era no mirar als costats, inflar pit i caminar endavant. Creuar els dits i esperar l’arribada de l’estiu per si sona la flauta. I és que l’alternativa a no fer-ho i rectificar com de la nit al dia suposava passar de la glòria al fracàs. Del líder socialdemòcrata europeu per excel•lència al paradigma d’un model fracassat. D’erigir-se com a líder de l’esquerra del segle XXI a la claudicació reconeguda. D’anar per les universitats europees explicant que va mantenir-se ferm en la defensa dels més necessitats a les verdes i a les madures… O no.

Amb tot, pobre, potser la seva única sort és que encara li queden dos anys de marge.