“L’esquerra nacional de les Illes anirà unida a les eleccions”. Va ser divendres, casualment de Barcelona estant, que vaig llegir el titular a la portada d’un diari digital amb vocació, segons pròpia expressió, de Països Catalans. Em va cridat força l’atenció perquè venia a contradir la realitat que un servidor conec pel meu quefer diari a Mallorca, i que a més s’ha vist reflectida sovint durant el darrer mig any en diferents títols de premsa que recollien exactament la situació contrària. A les Illes, l’esquerra nacional no ha aconseguit, malauradament, anar unida a les properes eleccions autonòmiques.
En vaig tenir prou amb el primer paràgraf del cos de la notícia per entendre que, un cop més, des del Principat es tornaven a confondre els termes i es llançava, probablement de forma involuntària, un missatge erroni sobre la situació nacional de les Illes, sobre el paper real que pot jugar a curt termini el sobiranisme. Perquè tota la notícia, que per l’encapçalament hauria estat el desideràtum de tots els nacionalistes illencs, es reduïa a la presentació de la imatge corporativa de la coalició PSM-IniciativaVerds, res més lluny de la tan reclamada unitat de l’esquerra nacional.
La diferència de nivell que hi ha entre la realitat nacional del Principat i la de les Illes potser és el que explica que una mateixa terminologia no és pugui entendre igual aquí que allà (que cadascú situï l’aquí i l’allà on li pertoqui). En qualsevol cas, i pensant que tenim per endavant cinc mesos que ja seran de pre-campanya i de campanya electoral, i perquè els lectors continentals no es confonguin convé aclarir alguns termes. Si més no, jo provaré d’explicar-los des del meu punt de vista.
De bon principi, la coalició PSM-IniciativaVerds no pot ser presentada com “l’esquerra nacional de les Illes”. Per començar, perquè no té implantació real a cadascuna d’elles i el seu pes descansa bàsicament sobre Mallorca i, en menor mesura, a Menorca. Difícilment se la pot qualificar de “nacional”, quan d’una banda no resta clar quina és la nació de la qual diuen parlar i, a més a més, un dels socis, els escindits d’Esquerra Unida, no han renunciat en cap moment al seu model federal ni a les seves vinculacions amb una plataforma espanyola en aqueix sentit.
L’apel·latiu “esquerra” és de més complicada consideració en aquest cas, perquè tot i que no seré jo el que posi en dubte el patrimoni ideològic ni del PSM ni dels nouvinguts d’IniciativaVerds, els fets són caparruts i s’ha de tenir en compte, en aquest sentit, que ambdós partits han estat, i són encara, fidels –potser massa i tot– aliats d’un partit socialista que cada cop més deserta dels compromisos de l’esquerra. Trob que les darreres mesures econòmiques del govern de Rodríguez Zapatero m’estalvien massa més argumentacions per defensa aquesta afirmació. La pregunta “nacional” seria: hauria fet el PSOE, en cas d’haver governat en solitari, una política molt diferent a la que ha fet amb el suport de PSM-IniciativaVerds? La resposta és negativa a parer meu: és més, dels compromisos postelectorals que feren possible la formació de l’actual govern, que feren president el socialista Francesc Antich, han estat els d’índole nacional els que menys s’han complert, els que sistemàticament han quedat arraconats.
Només ara, per exemple, s’ha decidit el grup parlamentari del Bloc per Mallorca –cent per cent coincident amb la novella coalició– ha presentar propostes legislatives que eren d’obligat compliment en base al pacte de 2007, com és ara la llei de consultes populars o la del cinema, sabent que ja no hi ha legislatura a bastament per aprovar-les. El projecte de llei de policia autonòmica, el text de la qual està redactar, dorm en algun calaix d’algun conseller socialista, sense que ni el nacionalisme progressista ni l’ecosocialisme hagin piulat al respecte.
Podríem seguir amb els retalls en matèries tan sensibles com la sanitat o l’educació, en aquest cas especialment dolorosos pel que fa a les polítiques lingüístiques, just en el moment a més a més que la dreta més catalanofòbica, cada cop millor instal·lada en el si del PP, engega una autèntica creuada contra la llengua pròpia.
En definitiva, cal entendre que a la “casa comú” de l’esquerra nacional a les Illes li manquen fonaments. I no perquè no hi siguin, sinó perquè alguns han decidit refusar-los des d’un bon principi. Ells sabran perquè. Els resultats de la seva política, en tot cas, la pagarem potser tots, començant pel país. I per la nació.
