Dimarts, 25 de gener de 2022 - Edició 1279
La República

Literatura i compromís

Començo un nou article i penso, per què? Quina és la raó que em fa dir alguna cosa de bell nou amb la pretensió de denunciar uns fets quan, en […]

Jordi Solà Coll 01/10/2021
George Orwell, un dels escriptors que va fer de la literatura un compromís.

Començo un nou article i penso, per què? Quina és la raó que em fa dir alguna cosa de bell nou amb la pretensió de denunciar uns fets quan, en veritat, la meva capacitat d’influir ha estat nul·la pel que fa als esdeveniments que he tractat en els meus papers? Inevitablement penso en els escriptors que durant la dècada dels trenta van advertir debades de la gran onada de la Història que estava a punt d’escombrar-ho tot. La clau de volta és «debades», dir sense que puguis incidir en res d’allò que ha de passar i no saber-ho. De tots, per destacar-ne uns quants, cito de memòria Thomas Mann, Upton Sinclair, George Orwell o Simone Weil. Les seves paraules -i la seva actitud- fou exemplar, fins i tot tenint en compte la seva evolució política i les naturals contradiccions que afecten interiorment la complexitat de la condició humana.

Advertiments, això no obstant, que són un extraordinari camp de belles ruïnes que s’erigeixen com a testimoni literari de la impossibilitat d’emmotllar la realitat per mitjà de la paraula. D’alterar-la, la realitat, ni que tan sols sigui en benefici d’unes poques ànimes, els desheretats de la terra, els pobles que viuen en els marges, la perifèria, els oblidats; tan sols un poc, canviar modestament el curs del temps i fer del fat una variable. L’única resposta a la pregunta, certament retòrica, emergeix de la veu -què no és un escriptor si no una veu que pot elevar-se en el no-res per obra i gràcia del do que li és donat?- del controvertit poeta rus Yevgeny Yevtushenko, quan aquest -parafrasejo- va afirmar: “Quan la veritat és substituïda pel silenci, el silenci és mentida”.

I aquesta és la meva humil aposta. El do de dir -la potència de la veu-, no pot quedar al marge d’un temps que ens aboca a la mort en massa de milions d’éssers humans en un món on s’està erigint una tecnocràcia que reduirà a cendres qualsevol escletxa de llibertat humana. En aquest context, a pesar de la inutilitat del gest -ni tan sols la poesia ens conhorta- dir és una obligació. Perquè la dimensió ètica, sempre ho he pensat, és l’expressió d’allò que defensava amb subtil encert Simone Weil: «la bellesa és l’harmonia entre l’atzar i el bé». I el bé, inherent a la bellesa, és producte de l’acció, això és, de l’obra. El potencial de l’escriptor és enorme. Com renunciar-hi, tot i saber que l’esforç serà debades? Aquesta és la paraula, «debades». Per això he publicat aquest paper, per retornar a la pregunta de l’inici, per què escriure? Perquè el silenci és la mentida i no m’ho puc permetre.