Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d’assolir els objectius desitjats.
L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.
L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat.
La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla israelià “després de mi!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla.
Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú.
Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.
