Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1061
La República

El temps del mallorquinisme polític

D’un temps ençà es torna a parlar de mallorquinisme com feia temps que no en sentia parlar. El mallorquinisme polític era, a parer meu, un moviment propi de principis del […]

Josep-Joan Rosselló
Josep-Joan Rosselló 02/11/2010

D’un temps ençà es torna a parlar de mallorquinisme com feia temps que no en sentia parlar. El mallorquinisme polític era, a parer meu, un moviment propi de principis del segle passat, que es va perllongar fins a la dictadura sorgida de la guerra civil espanyola, per acabar de morir en els primers anys de la transició democràtica. De fet, per a mi i per a molta gent de la meva generació el mallorquinisme havia estat sempre el nom col·lectiu que es feia servir per anomenar l’afició del RCD Mallorca.

No hi ha temps que no torn, emperò, i en aquest cas s’ajunta la dita amb el pragmatisme i la por a alguns mots, que convé arraconar per políticament correctes: allà on sempre havíem parlat d’esquerres ara només hi ha progressistes; dels Països Catalans, d’altra banda un eufemisme per no dir-li senzillament Catalunya, més val no parlar-ne perquè sona a pancatalanisme (perquè el terme panhispanismo es llegeix en positiu, com a comunitat de pobles germans, i el pancatalanisme és presentat com a imposició imperialista d’on mai no hi ha hagut cap imperi?), i de tant no parlar-ne hem acabat no creient-hi, negant-ne l’existència.

Així, per eliminació, els catalanistes de sempre ara esdevenen recreadors del mallorquinisme. Un mallorquinisme que pot ser social (PSM); però també “progressista, obert, modern i ambiciós” (Entesa per Mallorca); o posats a ser, “moderat, intel·ligent i sobretot amb els peus a terra” (Unió Mallorquina). Tot plegat, res: molts qualificatius i pocs continguts ideològics, programàtics i, és clar, nacionalment confusos. Sembla lògic que el mallorquinisme (i els seus corresponents, si es donen, menorquinisme, eivissenquisme i formenterisme) tengui un important component insularista; en una comunitat (des)integrada per un arxipèlag, o dos o tres, no podria ser d’una altra manera. El problema rau en veure com un element que no passa de ser folclòric esdevé alternativa nacional.

Els independentistes som el que som. No ens reclamam nacionalistes, perquè no en som: en comptes de parlar de nacionalisme d’esquerres, acostuman fer servir el concepte d’esquerra nacional. I ja em perdonareu que parli d’esquerres, però és que independentistes de dretes no n’hi ha per aquí. O no se’ls coneix ni s’han donat a conèixer. En tot cas, en parlar de nacional ho feim des del convenciment de quina nació parlam; potser no en serem part de l’Estat futur, de moment, però la nació sí sabem quina és, des de les nostres respectives insularitats.

Totes aquestes cabòries em venen al cap mentre està clar que el problema avui és un altre. Mentre totes aquestes forces que haurien d’integrar un tercer espai, que anàs paral·lel a la dreta i a l’esquerra espanyola, no són capaces de posar-se d’acord, una part dels ciutadans, aquells que solen votar-les, demana aquest consens amb l’objectiu prioritari d’impedir un govern del Partit Popular. Com si això fos la fi del món. Val a dir que, veient i escoltant els propòsits dels seus actuals dirigents, José Ramón Bauzá, Carlos Delgado i d’altres, fa pensar que la fi del món, no, però acostar-s’hi…

Però torno a la cabòria, per plantejar la possibilitat que allò que hom qualifica de meres discrepàncies personals, d’enfrontaments d’egos (pre)potents… no pugui ser alguna cosa més pregona, d’un calat més fondo… tot i que potser ho hauríem d’aparcar per a després de les eleccions del 29 de maig de 2011. Que l’acord es produeixi abans o després d’aqueixa data, pot determinar la diferència entre arribar-hi des de les institucions o des de l’extraparlamentarisme.