El títol de l’article no és original, no us vull enganyar: és un préstec –confio que no s’ho prenguin com a furt– de la portada del Diari de Balears, l’únic editat en català a les Illes i força proper als plantejaments ideològics del que jo avui anomenaré partits nacionals, per no entrar en l’embull semàntic que va del regionalisme a l’independentisme, i que parla de mallorquinisme, de nacionalisme, de sobiranisme…]
Més enllà que el títol sigui una mica exagerat i no poc esbiaixat, resumeix d’alguna manera el contingut d’una trobada que va tenir lloc diumenge matí, patrocinada pel Grup Blanquerna –un fòrum de reflexió nacional de llarga tradició ja a l’illa–, a un hotel de la zona turística de Magaluf, territori comanxe dominat per l’alcalde Carlos Delgado, un dirigent del PP atacat de catalanofòbia aguda. Va ser un debat on res no es va debatre, un col·loqui on els interlocutors no parlaren entre ells, sinó que feren el seu discurs per al públic. Una mica com ve passant en la dinàmica política dels partits d’esquerra nacional en els darrers temps.
A la taula hi eren presents representants del PSM, d’Esquerra Republicana, d’Entesa per Mallorca i, en el paper que ell mateix va definir de marcià, un representant d’Unió Mallorquina. Té el seu mèrit, i se li ha de reconèixer a Blanquerna, asseure a una mateixa taula Biel Barceló, Joan Lladó, Biel Huguet i un marcià d’UM; segurament aquesta foto no es veia d’ençà la cloenda de la campanya electoral d’Unitat per les Illes, la frustrada experiència de les eleccions generals espanyoles de 2008. Des d’aleshores, res més que alguna coincidència de l’esquerra a alguna diada del 31 de Desembre…
El públic, nombrós i convençut, era a Magaluf esperant per si a la fi sentien la resposta a la pregunta que tothom, dins l’espai polític que ara ens interessa, es fa des d’un mesos enrere: quines són les raons per les quals l’esquerra nacional no pot anar a les properes eleccions en una única candidatura? No cal dir que se n’anaren sense resposta. Algú que en sap molt més que jo em deia, fa un parell de dies, que un dels axiomes de la gestió pública ha de ser no només fer les coses ben fetes, sinó saber-les comunicar de forma adient i profitosa per l’interessat. Els principals dirigents del PSM, d’Entesa i d’Esquerra, senzillament, no saben –no volen?– comunicar als ciutadans les raons de l’atomització de l’esquerra nacional. Alguna cosa es va apuntar, ja sabuda, ferides velles i mal curades, però que la gent no entén que siguin prou per arribar a les eleccions amb cinc opcions polítiques a repartir-se les engrunes que deixi el bipartidisme espanyol dominant.
La pregunta que un servidor no em puc treure del cap és, emperò, una altra: quin és l’objectiu d’aquesta exigida i exigible unitat? Objectiu estratègic, cap ni un; només posicionaments tàctics amb la finalitat única de frenar el PP, donant al PSOE els vots que sempre li manquen per governar. Magre, molt magre. Si l’únic objectiu és aquest, perquè no repetir la fórmula del Bloc per Mallorca, que es va demostrar electoralment exitosa: va enviar el PP a les cavernes de l’oposició a totes les institucions.
Va ser el portaveu d’Esquerra, el seu president Joan Lladó, l’únic que va plantejar la persistència, a més de la fragmentació, d’una greu feblesa ideològica nacional… Això, després de deixar dit que el partit republicà no se situa en l’àmbit del nacionalisme sinó que aposta per l’independentisme. No se’n va tornar a parlar, perquè aleshores s’haguessin eixamplat fins a l’infinit les divergències; parlar d’independència suposa parlar de nació i definir-la…, i en aquest punt sí que hauríem fet osques.
El no debat va sentir parlar de nacionalisme d’esquerres i de centre-dreta; de com es comporten com l’aigua i l’oli, quan han intentat ajuntar forces electorals han fracassat; es va parlar de Mallorca com a nació sense que deixàs de sonar a comunitat autònoma de l’Estat espanyol… Aquest és a parer meu el fracàs del debat –no el de diumenge, sinó el global–, la manca d’objectius estratègics ambiciosos, desacomplexats…, voler aferrar-se a la terra més física, més propera, perquè és així com poden arribar a “una majoria social”, un altre concepte buit de definició, però del que sí saben, diuen, que defuig les propostes maximalistes.
En definitiva, el PSM va deixar clar que no és possible una coalició nacionalista d’esquerres. Tots plegats van deixar clar que el camí de la independència és a les Illes, avui per avui, un trànsit ple de tanques, barreres, parets o bardisses… un paisatge una mica desolat en el qual els arbres de la tàctica de partit no ens deixa veure l’estratègia de país. Caldrà seguir insistint-los.
