Dimarts passat, vaig rebre un comentari al meu blog personal on, de forma anònima o més ben dit sota pseudònim, L’esquella de la b, em reclamava una anàlisi electoral. “M’estranya que no hagis fet una anàlisi sobre les eleccions autonòmiques i municipals. O has quedat totalment astorat dels resultats (més que previsibles) o encara restes empagüeit per l’elecció democràtica que han fet els teus conciutadans.” Tot un repte. És ver que encara no m’he refet de l’empegueïment pels resultats, ben previsibles i ben democràtics, de les recents eleccions autonòmiques i municipals. Sobretot, pel que fa a les autonòmiques, que l’àmbit municipal sempre és tot un altre món.
El Partido Popular, el més ultraconservador i espanyolista PP de la nostra història, ha arrasat a les Illes Balears i Pitiüses. Ara només ens resta esperar que no arrasin les Illes. Però no ens hauríem de deixar enganyar per les xifres i els percentatges: la realitat ens demostra que el creixement del PP en els darrers quatre anys no ha estat tan gran com la majoria absoluta obtinguda podria fer creure. Han estat poc més de 4.500 vots els que li han suposat augmentar en set el nombre de diputats al Parlament; només 4.500 vots i busques… Com s’explica, doncs, això: evidentment, i a més de la mil vegades denunciada irregularitat del sistema espanyol d’atribució d’escons, la raó fonamental és l’ensorrada del PSOE, que a la seva grisa gestió a les Illes ha sumat el descrèdit absolut del govern Zapatero.
Convé deixar clara, a parer meu, aquesta responsabilitat socialista. De fet, trob que tothom l’ha entesa: de fet, les nombroses veus que durant els mesos anteriors a la campanya s’aixecaren primer per demanar la unitat de l’esquerra nacional, i després per denunciar-ne la impossibilitat, no han reclamat ara uns resultats diferents que en res haurien modificar la correlació PP-PSOE. De fet, la maniobra endegada pel PSM, presentant la seva coalició amb Iniciativa Verds, a la que es va sumar a darrera hora l’Entesa per Mallorca, com a única possible tercera via, li ha funcionat força bé. El mallorquinisme polític, amarat d’eco-socialisme, ha sabut mantenir gairebé els mateixos resultats que el Bloc va tenir el 2007 al Parlament; i sembla clar que si hagués sumat els 15.000 molt que va rebutjar, d’EU i d’Esquerra, segurament tendria un diputat més, però que s’hauria restat del grup socialista, sense modificar la majoria conservadora.
Els resultats municipals són prou complexos com per entrar-hi en detall. Entre les votacions i els acords que aquest cap de setmana hem vist, a l’hora de configurar majories i elegir alcaldes, hi ha per llogar-hi cadiretes. És en aquest terreny, per exemple, on han salvat una mica la cara partits com Convergència per les Illes (ex UM), que esdevé tercera força en nombre de batles, o la Lliga Regionalista de l’ex PP Jaume Font. O Esquerra Republicana que, enfront de la davallada al Principat, pot exhibir un creixement del 200% respecte de la darrera vegada que s’havia presentat com ERC, amb un potencial de regidors que li permet mirar amb un cert optimisme cap endavant; si el procés renovador intern del partit li ho permet, clar. I és també en aquest terreny on es donen els majors i més inexplicables matrimonis de conveniència, que ens permeten veure l’esquerra fent alcaldes candidats de dretes; o tot el contrari; o pactes de tots contra la candidatura més votada; o candidats més votats que sí arriben a l’alcaldia pel mal enteniment de la resta…
Només dos apunt analítics de contingut. La campanya electoral ha deixat totalment de banda el debat identitari, com era d’esperar i témer: aquí ningú no parla d’independència, ni de sobiranisme, tret altra vegada d’Esquerra. Però també ha desaparegut el debat sobre la corrupció: el PP ha tingut majoria absoluta mentre segueix tenint desenes d’ex dirigents entrant i sortint dels jutjats. En aquest punt, l’actitud de José Ramón Bauzá li ha funcionat i s’ha pogut treure de sobre la pols que embrutava el partit que presideix. És curiós, en aquest sentit, com allò que ha funcionat al PP no va servir per a UM, que va haver de desaparèixer i anar a les eleccions amb un nou cartell i encara no net de sospites. Les raons pregones de perquè ha anat així, del perquè la diferència entre un partit espanyol i espanyolista i un de mallorquí i mallorquinista, potser seria motiu també d’una anàlisi. Però no serà avui, ni seré jo.
