Fent el tafaner per Internet vaig ensopegar amb un programa de televisió, Banda Ampla de TV3 (un programa de tertúlia força interessant) on el tema del dia era la relació dels humans amb els gossos. Una de les preguntes als presents i als espectadors era si un gos és un membre més de la família; el 92,5% dels que tenen gossos a casa van respondre que sí, mentre que el 71,4% dels que no n’han tingut mai van respondre també afirmativament.
Personalment reconec que durant els primers anys de la meva arribada a Catalunya em va costar molt entendre aquesta relació entre persones i gossos. Més d’una vegada havia esquivat un gos pel carrer o havia canviat de vorera per no trobar-me’l cara a cara. Ara, però, esquivaria abans determinades persones!
L’explicació és senzilla; el gos, al meu poble, no és un animal de companyia, sinó un gos guardià. La majoria no estan vacunats i mosseguen al primer desconegut que passa. Reconec que en aquest punt pot haver molta discrepància ja que, no fa gaire, una nena de dos anys va ser víctima de l’atac d’un gos. Si ens posem d’aquesta manera, però, cal dir que els humans també perdem el cap i podem arribar a ser força més perillosos que un d’aquests animals.
El que sí és evident és que vivim en un país on tothom és individual, on hi ha persones molt soles i aquests fidels animals omplen molts moments i espais buits amb la seva presència.
Tornant al programa, em va cridar l’atenció que algú digués que els gossos embruten els carrers, però, què me’n diu dels borratxos que vomiten al primer lloc que poden i sense cap mirament?
Si la gent no va ser hipòcrita en les respostes a les preguntes del programa i ens hem de refiar del resultat final, els gossos són, per tant, un membre més de la família i la família és per tot l’any, millor dit, per tota una vida. O és que algú deixaria abandonat el seu fill en una benzinera i marxaria corrents per passar les vacances sense preocupacions i responsabilitats?
