Dissabte, 28 de novembre de 2020 - Edició 856
La República

De Perpinyà al Coronavirus

Aparentment, aquests dos noms —Perpinyà i Coronavirus— no tenen absolutament res a veure i, fins i tot, relacionar-los pot semblar pervers, a dia d’avui. En tot cas, si mirem d’encaixar-los a l’òptica independentista, l’un apunta cap a una fita […]

DFerrerC
David Ferrer 20/03/2020

Aparentment, aquests dos noms Perpinyà i Coronavirus no tenen absolutament res a veure i, fins i tot, relacionar-los pot semblar pervers, a dia d’avui. En tot cas, si mirem d’encaixar-los a l’òptica independentista, l’un apunta cap a una fita exitosa en la història recent, mentre que l’altre està marcat per un innegable regust de derrota. 

En efecte, si ens quedem tan sols en la superfície, la peregrinació de dues-centes mil persones a la capital nord-catalana té ben poc a veure amb l’estat de depressió col·lectiva de milions de catalans en el context d’una pandèmia global. L’un és una congregació a l’aire lliure en un entorn festiu i d’eufòria, mentre que l’altre ens remet a confinament, depressió, malaltia i moral baixa. Així doncs, negar tot això seria d’il·lusos. Tanmateix, la situació, com tot i ja em perdonareu, es pot analitzar des d’un prisma ben diferent. 

Per començar, resulta innegable que Perpinyà va significar una celebració pels èxits aconseguits per Carles Puigdemont i el govern legítim a l’exili —celebració parcial, atès que Oriol Junqueras encara no ha pogut ocupar el seu escó, precisament, perquè no gaudeix de l’entorn democràtic que impera al nord dels Pirineus—, i el seu ressò, de ben segur, encara nodreix la moral conjunta de l’independentisme. Ens va ensenyar allò que som capaços de fer si ens ho proposem, i ens va mostrar que el camí cap al nostre objectiu, malgrat els obstacles, és factible. En efecte, serem allò que ens proposem de ser, agradi o no agradi a l’Estat. I gràcies a Perpinyà això ja ho sap prou bé tant l’Estat com nosaltres mateixos. 

Així, si anem al tema que ens ocupa, mentre que Perpinyà esdevindrà la palanca de canvi per al nostre país, el Coronavirus en serà la prova d’estrès. Com que la sentència que acabo de pronunciar bé es mereix quatre paraules, m’explicaré: 

Des que va esclatar la crisi del Covid-19 (o Coronavirus), el paper del govern de la Generalitat, amb Torra al capdavant, tot tenint en compte els seus errors i els seus encerts, sempre ha maldat per seguir el guiatge d’estàndards europeus, de les recomanacions tècniques dels experts, i ha prioritzat la mirada a l’exterior, cap a aquells que duien dies amb el drama del virus i, sobretot, aquells que havien aplicat mesures perquè la pandèmia experimentés la tan anhelada regressió. 

En canvi, la gestió espanyola de la crisi del Covid-19 posa de manifest, no pas una manca de talents a Espanya —que n’hi ha, i molts—, sinó com l’Estat es deixa perdre per la bandera, i gestiona una crisi exhibint uniformes militars plagats de medalles de ves a saber quins mèrits marcials, i renegant de tot allò que exposa el govern català. Per què ho fa? Probablement, miren d’evitar que es repeteixi un 17 d’agost —encara els cou la gestió de Trapero, Forn i Puigdemont— i que Catalunya es comporti com un estat. Per Espanya, mirar a l’exterior és tant com exposar-se a aquells que els estan humiliant judicialment, que permeten exhibicions independentistes a Brussel·les o Perpinyà, i que es neguen a extradir als seus perillosíssims fugados —sembla que pretenguin que l’única Espanya possible hagi de ser consolidar-se com aquella monarquia autàrquica del sud d’Europa. 

Fossin quins fossin els obscurs objectius d’Espanya, doncs, la seva reacció va venir tard i malament, i allunyada de qualsevol homologació internacional. La medicina que va decidir aplicar és la d’acaparar competències de les autonomies, permetre que Madrid no quedés confinada —i els seus virus campessin per la manta amplària d’Espanya amb una llibertat tan insospitada com indignant, i exhibir un nacionalisme espanyol com a motor per superar la crisi. És a dir, la bandera com a cura col·lectiva, la bandera per guarir-nos de tots els mals, la bandera per a protegir-nos, la bandera per a unir-nos. La bandera, la bandera i la bandera… i els uniformes militars, és clar, amb lemes tan moderns com ara “en esta España todos somos soldados”, pronunciats a rodes de premsa davant l’escrutini atònit de la comunitat internacional. El món mira a Espanya, i sospito que no li agrada gens el que veu. 

Des de Catalunya —amb totes les excepcions que es vulgui—, la intenció és ben diferent. Així, el govern de la Generalitat fonamenta amb criteris tècnics que Madrid i Catalunya han de quedar confinades. Resposta de Madrid?: “No hay territorios i “esta crisis la superamos juntos”. En canvil’epidemiòleg de prestigi contrastat Oriol Mitjà és un perfil altament qualificat en qui emmirallar-se i que, en canvi, rep les crítiques d’aquells que en els seus comptes de Twitter tan sols semblen tenir temps per criticar la gestió de Torra i les seves declaracions a la BBC, trencant així el relat únic que intentaven imposar. Irònic quan, precisament, el que el cap de l’executiu català demana és que s’apliquin criteris tècnics avalats per l’experiència d’experts de reconegut prestigi. 

Espanya, en canvi —amb un govern suposadament progressista al capdavant—, ens ofereix un panorama digne de pel·lícula de Berlanga: misses i funerals en streaming, cotxes policials que passegen pels carrers amb l’himne espanyol a tot drap, o militars que es deixen veure un dia per l’aeroport del Prat —perdó, el Josep Tarradellas— per fer tasques de neteja. Però, sobretot, la recepta màgica del govern espanyol ha estat centralització i missatge nacionalista i patriòtic, i posar al capdavant de tot plegat a un ministre de salut —Salvador Illa— que pràcticament no tenia competències abans que Espanya les usurpés de les autonomies. 

Però nosaltres, que podem assaborir els èxits judicials de l’exili, que hem patit i seguim patint la repressió coercitiva d’Espanya, i que vivim amb estupor com l’esquerra suposadament trencadora i radicalment democràtica ens dona l’esquena com si fóssim un mal a erradicar, és normal que vulguem passar pàgina com abans millor. Per això, Perpinyà no fou una culminació d’un llarg procés sinó, més aviat, l’inici de la recuperació d’una Catalunya que es vol lliure, i que no es deixa entabanar per taules de diàleg que, com va dir Clara Ponsatí, “no busquen més que fer guanyar temps a Pedro Sánchez”. 

Aleshores, si no ens deixem enredar per taules de diàleg estèrils, algú es pensa que la gestió hispanocèntrica, filomilitar i de politiqueria de P3 que està fent l’Estat espanyol ens convencerà? Algú creu de debò que ens podem refiar que la supressió suposadament temporal de competències no amaga res pitjor? Senzillament, m’estranya com els poders del 155 fan escarafalls de veure com Quim Torra desconfia crònicament d’aquest estat. La dreta que ostenta el poder a l’ombra, i l’esquerra còmplice necessària, s’han guanyat amb escreix la nostra desconfiança. I, dissortadament, aquesta crisi del Coronavirus està posant de manifest que qualsevol ocasió és bona per laminar el nostre autogovern. 

Durant la dictadura de Franco es parlava de l’intent de genocidi cultural que Catalunya va patir i que, afortunadament, no va reeixir. Ara, en canvi, l’intent de genocidi és polític: volen acabar amb una manera de fer política fonamentada en l’autogovern. Tot estava bé mentre mantinguéssim l’autogovern on ells volien —lligat i ben lligat—. Tanmateix, no poden sofrir que aquest autogovern creixi i evolucioni per ell mateix; cal sufocar-lo. Però, lamento dir-ho, no se’n sortiran, perquè Perpinyà és molt present en els nostres ànims.

DAVID FERRER (@DFerrerC)

Foto: María José Tintoré (@boiraintensa)

Relacionats