Han passat ja quinze dies des del 28N i no totes les anàlisis estan encara prou clares. Potser algunes tan sols encara no estan fetes. És clar que qui més qui menys va per feina, però amb ritmes diferents, amb idees més clares alguns, d’altres no tant. L’Artur Mas, Convergència doncs, deu estar fent una llista de govern que, suposo, ha d’equilibrar totes les sensibilitats no d’un, sinó de dos partits. El PSC potser encara està rumiant què hauria passat si durant sobretot els darrers quatre anys hagués estat més PSC i menys PSOE; té per davant la batalla municipal a les grans ciutats i una direcció descabdellada, per no dir-ne decapitada, que haurà de recompondre més aviat que correnses. I els independentistes? Possiblement s’estan guarint les nafres que, amb major o menor mesura, ha rebut a la topada electoral.
Esquerra més que nafres ha patit seriosos traus, ben igual que aquells que se n’anaren per fer una cosa grossa, enlluernats pel doctor Carretero. El solidari Laporta cal suposar que ja ha acabat les reserves de cava i potser ara, amb la ressaca, comenci a considerar seriosament el que suposa tenir només quatre diputats (un resultat electoral espectacular, en principi, no seré jo qui ho negui) que hauran de compartir habitació amb els Ciutadans; això pot ser el camarot dels Marx, si més no pel que fa al xivarri.
Quinze dies després del 28N, a parer meu està clar que la gran derrota l’ha protagonitzat, sorprenentment i contradictòria, l’independentisme. I no tant pel que fa als resultats numèrics d’Esquerra, Reagrupament i Solidaritat, em sembla que no em deixo ningú, sinó perquè aviat s’ha començat a comprovar que el vot que tants independentistes finalment confiaren a CiU pot ser el més tudat de tots. Que els convergents no són, majoritàriament, independentistes ja era sabut; el que segurament ningú no esperava és que torbassin tan poc a tornar al seu joc autonomista de curta volada, del qual no se n’allibera ni la gran promesa del concert electoral. Trob que ens podem anar traient del cap la idea d’un referèndum a curt termini; mem si finalment l’any l’haurà encertat en Carod i haurem de tornar parlar d’aquell ara arraconat 2014.
Després de quinze dies des de les eleccions autonòmiques de Catalunya, que eren això i no altra cosa com ha restat clar, en aquest part de la mar Mediterrània gairebé ningú ja no en parla. Tots ens vàrem posar d’acord que els resultats no eren extrapolables –així ha convingut a tothom– i ara venen les nostres. I aquí el que està en joc és tota una altra cosa; el panorama ve determinat per un partit, el PP, que quatre anys després d’haver estat llançat a la més pregona obscuritat de l’oposició, es veu amb coratge i possibilitats de tornar comandar arreu de les Illes. Això, arrossegant encara tota una host d’ex alts càrrecs (del president per avall, hi ha de tot) presumptament corruptes; i amb un discurs més dretà que mai.
Enfront d’aquesta maquinària de recaptar vots que encara no sabem si està del tot engreixada, un PSIB potser no tant devaluat com el PSC però que sembla tenir també en el PSOE el seu pitjor adversari. I veient com, dia a dia, els que fins ara han estat els seus socis de govern fan tot el que saben per perdre qualsevol opció electoral. Allà on fa quatre anys hi havia un únic Bloc per Mallorca, de caire progressista i nacionalista, el proper mes de maig poden arribar a ser quatre candidatures al Parlament de les Illes Balears i ves a saber quantes a l’àmbit municipal. Aquest panorama, en un sistema on el llistó està en el 5 per cent, deixa poc marge a les esperances d’aquesta gran majoria d’electors que el 2007 van sumar esforços entorn d’un projecte, si no comú, unitari avui inexistent i, segons tots els indicis, de gairebé impossible reedició. La majoria dels partits implicats ja ho han deixat estar per impossible.
(No, no me n’he oblidat d’Unió Mallorquina, l’impossible CiU illenca. Però el seu paper durant els quatre anys, durant els darrers mesos i en els que han de venir des d’ara, són tota una altra cosa.)
